Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Gegants

Eduard Martí

He llegit les pràctiques de la meva assignatura (una d’aquestes “humanístiques”) i encara estic impressionat. En una hi intueixo una mica de genialitat, alguna cosa que se surt del normal. Hi ha un dolor agut i una ànima gran. Un cop més, decideixo tirar-me a la piscina i la classe següent el convido a prendre un cafè per comentar la seva pràctica. Us ho confesso: sóc d’aquests que convida els alumnes a cafès. El cafè té una cosa màgica que desperta la intimitat: potser és l’aroma, o el color, o el sabor. Potser. Comencem. Un noi bregat en el dolor. El petit de dos germans, mare morta quan ell tenia nou anys, pare depressiu i malalt. I prou. Ell sap què és treure les castanyes del foc, sap el que és estar sol. Dotze anys a contracor, guanyant-se les garrofes treballant de sol a sol. I és allà, a classe, com un més, com si no passés res i nos fos res. De vegades es distreu, de vegades arriba tard. Sens dubte no és el més brillant, però jo t’asseguro que és un gegant. L’escolto i em quedo astorat: el noi té un punt de genialitat. És excepcional. Té alguna cosa que va més enllà del que és habitual. Un lluitador, un somiador. Gegant.

 

Al llarg de gairebé deu anys he tingut moltes converses com aquestes i encara em sorprenc. Gegant. El van fer fora de diverses escoles, li van dir que no es presentés a la selectivitat i va arribar a la nostra universitat. A tercer en va suspendre vuit. A secretaria li van dir que no ho aconseguiria, que repetiria. Les va aprovar totes i amb nota. Ara està fent un màster en un país llunyà i els seus somnis no s’han acabat.

 

Gegant. El seu record no s’ha esborrat. Cabells llargs i daurats, amb el casc a la mà. A classe era tímida, incapaç de badar boca però quan escrivia… Una ànima valenta, un esperit rebel. Una visionària de mons més justos i humans, pels quals lluita sense descans. Va renunciar a anar a la graduació per veure el somriure de la seva germana que aquell dia acabava l’ESO. Gegant. Molts diran que és una histèrica, una perfeccionista, massa directa, sense pèls a la llengua. Una “agobios”. S’equivoquen tots. Jo la conec. Té un cor d’or, una sensibilitat excepcional i una generositat sense igual. La carrera no ha acabat, encara li queda un any, però una empresa ja l’ha contractat. No li penso perdre la pista. Aquesta noia lluny arribarà. Mai ho he dubtat. Gegant. Es passa les tardes treballant i les nits estudiant. Un noi corrent, inquiet i somrient, de preguntes valentes, somnis de poetes. La beca d’una empresa a Nova York el va enviar. Quan va tornar, una altra tecnològica el va fitxar i en projectes solidaris ficat està. Per fer un món més gran, per fer feliç a tota la humanitat. Gegant.

 

Moltes vegades ho he pensat al llarg d’aquests anys. El món universitari està ple de gegants. Potser no responen el correu que li has posat, potser et deixen plantat i et sembla que van de cracks. Potser alguna assignatura suspenen i a la reunió no venen. Això tant se val. Penses que estic exagerant? Que tinc molts pèls de “tonto”? T’ho concedeixo, potser tens raó. Però pensa-hi un segon. Per ventura ets millor? Segur que mai has deixat plantat ningú ni has demanat perdó? Respons els correus puntualment? La teva feina sempre és excel·lent? No t’enganyis: ells són els gegants i nosaltres, uns principiants.

 

No t’enfadis. Què val la pena, aleshores? Que els miris a la cara i els diguis que són una passada, el somni que a tots ens agrada. Que descobreixis la llum dels seus ulls, aquella mirada, aquell somriure, aquell gest, aquella llàgrima, aquell anhel. Que els diguis que tenen per davant un futur impressionant. Que estiguis al seu costat i els abracis quan estiguin cansats. Que els ajudem a pensar en gran, perquè ells són gegants.

 

Us ho confesso i no me n’avergonyeixo. Ser professor universitari és del millor que m’ha passat, perquè treballo amb gegants als quals val la pena ajudar.

 

* Eduard Martí és professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació (UIC Barcelona).

 
 
Una via maldestre