Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Gràcies

Javier Junceda

Sempre que he utilitzat vestit acadèmic, he arribat a la sala de togues amb el temps just per posar-me’l, col·locar-me la musseta i cobrir-me amb el birret. En acabar cada cerimònia, el mateix procés, efectuat amb la mateixa rapidesa. Invariablement, al toguero hi ha un reduït grup de persones que ens ajuden. Les vestes sempre estan impol·lutes, planxades, en perfecte estat de revisió.

 

Per raons que no vénen al cas, he hagut d’utilitzar la toga fora de la universitat. Un dia d’aquests que me la vaig emportar a casa, vaig descobrir amb sorpresa com, al costat del tros petit de tela on hi ha la talla, per dins, n’hi havia una altra de brodada meravellosament, amb les inicials del meu nom i cognom. Em vaig aturar un moment a mirar cada detall d’aquest brodat i vaig pensar en el que ara tinc el plaer de manifestar: quanta gent bona ens envolta, sense que ens n’adonem ni els sapiguem agrair tot el que fan per nosaltres, sense res a canvi i sense esperar rebre ni tan sols el més miserable agraïment!…

 

Desconec si aquest brodat feia anys que hi era o si s’acabava de fer, perquè insisteixo que mai m’he ocupat de res més que de posar-me i treure’m el vestit amb rapidesa. Tampoc en conec l’autor. El que m’importa destacar ara és que per a mi ha estat tota una troballa, perquè revela que els petits detalls són moltes vegades reveladors de quelcom molt profund. I perquè aquests petits detalls ens fan, sens dubte, la vida més feliç i ens ajuden a descobrir la grandesa de l’esperit humà.

 

Aquestes coses amagades, que hi són, que es fan sense pretendre aparentar ni rebre recompenses materials ni immediates, són el millor de la nostra existència. La dona de vuitanta anys que fa el nus de la corbata a un marit de noranta que ja s’ha oblidat de com es fa, a causa de la demència; aquella altra que espera que el seu marit arribi de viatge i xiula afectuosament quan entra a casa, encara que estigui caient de son; el treballador de l’empresa en crisi que fa hores extraordinàries, encara que no cobri des de fa mesos, per seguir servint els clients i que no notin res; el company de facultat que durant anys va estar sufragant de la seva butxaca part del menú del dia d’un altre col·lega, sense dir-ho i amb la complicitat del responsable del bar; els voluntaris que alegrement tornen a casa, ben entrada la nit després de donar sopars en un menjador social; els titulars de targetes opaques d’una entitat financera que no van gastar-ne ni un cèntim, a diferència dels altres…

 

La nostra vida està plena de situacions així, que converteixen el pas per aquest món en quelcom que val la pena. I això convé dir-ho precisament en temps tan nefastos, tan plens de notícies descoratjadores. En tots nosaltres hi ha el repte de saber descobrir aquest àngel ocult que, amb discreció, ens fa l’existència més agradable.

I d’agrair-li-ho de tot cor.