Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Harmonització horària?

Consuelo León

Ja des dels anys noranta, diferents països europeus han anat modificant el model horari tradicional, adaptant-lo a les necessitats de conciliació de la seva ciutadania i a la productivitat de les empreses. La política més emblemàtica va ser la setmana de 35 hores a França —ara en dubte per la reforma de Macron—; o l’anomenada fórmula “6 + 6”, de Finlàndia; així com les diferents mesures Work Life Balanç promogudes per la UE i en què el Regne Unit va ser pioner. El model finlandès, per exemple, va suposar la substitució d’un lloc de treball de 8 hores per dos de 6, la qual cosa va permetre millorar els processos de producció i millorar les condicions de treball de les persones, amb una jornada setmanal de 30 hores com a màxim.

 

A Catalunya, de moment, la cosa segueix per altres camins: l’estil de vida és el més accelerat d’Europa i, segons les dades extretes de l’Enquesta d’usos del temps de Catalunya realitzada per l’INE (2009-2010) i l’Enquesta de l’ús del temps (2010-2011), hi ha grans diferències amb els nostres països veïns, tant en l’organització de la vida quotidiana com en les hores de descans, i també en els horaris laborals, comercials, escolars i d’oci.

 

De fet, les anàlisis comparatives entre l’horari europeu i el català donen com a resultat diferències molt notables i, per descomptat, millorables:

 

– L’horari català es diferencia de l’europeu per un retard en totes les activitats quotidianes, fonamentalment a causa de la durada de la pausa del dinar i, per tant, de l’allargament de la jornada laboral fins tard.

– Això últim comporta menys hores de son i augmenta el nivell d’estrès, cosa que redunda en un empobriment de la salut de la població en general.

– Els comerços s’adapten a l’horari laboral de la població i tanquen dues hores més tard que a la resta d’Europa.

– El total d’hores lectives a les escoles és similar a l’europeu, però es diferencia en la distribució dels dies festius, la qual cosa dificulta la convivència de les famílies.

– L’oci i l’entreteniment s’allarguen com a mitjana fins a les 11 o les 12 de la nit, la fet que va en detriment també de les hores de son i del rendiment laboral i educatiu.

– Si s’observen els horaris de les principals cadenes dels països europeus trobem que l’hora d’inici del prime time a Europa són les 20 h. En canvi, aquí, són les 21 h i acaba dues hores més tard.

– La majoria d’empreses catalanes reconeixen la importància d’incorporar mesures per a la flexibilització horària, però només un 12% les aplica.

 

Aquest panorama demana una reflexió profunda, que apropi de veritat a l’anomenat Objectiu 2025, —la finalitat del qual és doble: reduir les hores extraordinàries i escurçar o compactar la jornada—, al qual vol arribar el govern català, mitjançant el Pacte Nacional per a la Reforma horària subscrit per UIC Barcelona, ​​juntament amb 110 entitats més que representen el teixit de la societat civil catalana.

 

No obstant això, no s’escapa a cap de nosaltres que el repte no és gens senzill. Aconseguir aquesta doble finalitat suposa crear sistemes de control personal del temps que tinguin en compte els calendaris anuals de l’empresa que pretengui implantar sistemes de flexibilitat. A més, aquests temes haurien d’estar presents en els convenis col·lectius. Altres mesures més valorades i demandades pels treballadors són la flexibilitat horària d’entrada i de sortida de la feina i l’obtenció de dies o d’hores d’assumptes propis. En definitiva, quan es tracti la distribució irregular de la jornada caldrà tenir en compte no només les exigències productives, sinó també les necessitats de conciliació de la vida personal, familiar, formativa i laboral.

 

El pacte per a la reforma horària esmentat també pretén estimular el teletreball, modalitat laboral que no hauria de repercutir ni en el nivell retributiu proporcional ni en la carrera professional de les persones. La negociació col·lectiva hauria de preveure la regulació de borses horàries que permetin a les empreses donar resposta a les necessitats productives puntuals i, alhora, afavorir que les persones treballadores les puguin utilitzar en servei de la seva vida personal, familiar i formativa. Per a això, seria ideal introduir mesures de gestió flexible del temps de treball en la negociació col·lectiva i afavorir la jornada continuada sempre que el sector i el lloc de treball ho permetin. Aquest plantejament suposa que, a fi de reduir els temps de desplaçament a la feina, es posin en marxa plans de desplaçaments sostenibles que afectarien indirectament el nivell de sinistralitat, la qualitat ambiental i la reducció de costos.

 

Tot això és un canvi de costums que, estic convençuda, repercutirà en el bé de la societat catalana.

 

* Consuelo León és Directora de l’Observatori de Polítiques Familiars, Institut d’Estudis Superiors de la Família (UIC Barcelona).

 
 
Una via maldestre