Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Inversió en sostenibilitat

Consuelo León

El denominat Estat del benestar constitueix sens dubte el gran èxit social del segle XX; no obstant, avui s’enfronta al gran repte que segurament condicionarà tota la seva evolució futura: l’envelliment de la població. Els programes de despesa social (pensions, sanitat, atenció a la dependència) estan molt lligats a l’estructura d’edats de la població i es porten a terme en temps present: les prestacions es financen amb les recaptacions actuals de la població activa el decreixement progressiu de la qual –atur i baixa natalitat– està incidint en la línia de flotació de tot el sistema. Reduir aquestes transferències i apujar els impostos no resol el problema, només el trasllada a l’individu i, en definitiva, a les famílies.

 

Esping-Andersen al 1990 ja identificava tres possibles tipus d’estats de benestar: el liberal, caracteritzat pel predomini de transferències públiques universals més aviat modestes, amb un fort protagonisme del mercat (països anglosaxons); el conservador, basat en el principi de subsidiarietat, sent la família –no l’Estat– l’actor protagonista en la redistribució del benestar (Europa central: Alemanya, França); el socialdemòcrata (Suècia, Noruega, Finlàndia, Dinamarca, Holanda), les prestacions del qual no es limiten a cobrir les necessitats mínimes, sinó que l’Estat pràcticament substitueix la iniciativa privada en l’atenció social.

 

És clar que a Europa el nivell de protecció, així com la cobertura dels programes citats, no són homogenis, especialment pel que fa a l’atenció a la dependència. No obstant, és a Espanya on es dona la situació més crítica. Només un 6,8% de les persones de més de 65 anys perceben algun tipus d’ajuda pública (un 0,7% del PIB) i segons l’Enquesta de Discapacitat, Autonomia personal i situacions de Dependència (Edad,  2008) gairebé un 42% dels homes i un 57% de les dones més grans de 80 anys al nostre país presenten algun tipus de discapacitat.

 

Per un altre costat, la nostra taxa de fertilitat se situa entre les més baixes del món: 1,32 fills per dona, molt lluny del 2,83 fills del baby-boom (anys 60- 70). Així doncs, l’envelliment de la població es perfila com un dels factors clau en l’evolució de l’Estat del benestar, ja que la sostenibilitat financera dels programes de despesa social es pot veure seriosament compromesa. En aquest sistema de repartiment (pay-as-you-go), les prestacions dels beneficiaris es financen en cada moment amb les contribucions actuals de la població activa.

 

A més a més, el mercat de capitals funciona especialment en el cas de la translació cap al futur: les persones podem estalviar (qualsevol que sigui la forma d’estalvi) guardant una part dels nostres recursos per a més endavant. És més difícil no obstant que funcioni a la inversa, ja que en la pràctica existeixen nombroses restriccions perquè els nens puguin endeutar-se contra les rendes que obtindran en un futur. No obstant, d’ells, de la seva capacitat potencial per arribar a ser el capital humà i social del futur, depèn la sostenibilitat del sistema.

 

Contracte intergeneracional

 

Per aquest motiu és tan important desenvolupar polítiques socials de família que assegurin les denominades transferències familiars en què es realitza, mitjançant una espècie de contracte intergeneracional, una importantíssima tasca de cura i finançament, tal com van fer les generacions anteriors.

 

El sector públic pot tenir també un paper en la redistribució intergeneracional, actuant com a mecanisme de redistribució de la renda, traspassant recursos de les generacions actives cap a les  no actives (educació a nens; sanitat i pensions a grans). La paradoxa és que en la majoria els països amb Estat de benestar desenvolupat s’observa el mateix patró: el sector públic ha assumit principalment les transferències privades cap als grans, mentre que les transferències cap als nens segueixen produint-se majoritàriament en el si de la família.

 

Els denominats comptes nacionals de transferència (NTA), que van començar a elaborar-se per a diferents països a principis de la dècada del 2000, aporten valuosíssima informació sobre els fluxos de recursos que tenen lloc en un moment donat del temps en un país entre els individus de diferents edats. Els perfils per edat de consum i renda laboral per càpita ens indiquen que els individus, al llarg del seu cicle vital passen per dues etapes de dèficit (la infantesa i la vellesa), en què el consum és superior als recursos que generen, mentre que durant l’edat activa són capaços de generar un superàvit. Els mecanismes per traspassar aquest superàvit a les dues etapes de dèficit són bàsicament tres: els mercats (molt poc habitual en el cas dels nens), la família, i el sector públic. Invertir en família i en polítiques que la desenvolupin és per tant la millor garantia per a tot el sistema social.

 

* Consuelo León és directora de l’Observatori de Polítiques Familiars de l’Institut d’Estudis Superiors de la Família, de UIC Barcelona. Doctora en Administració d’Empreses per la UPC, periodista, investigadora i escriptora.

 

(Article publicat al suplement “+Valor” de El Periódico)