Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Itàlia: Serà una crisi més? El temps ho dirà

Salvador Aragonés

Itàlia té un nou govern des de dimecres, presidit per Matteo Renzi, el jove alcalde de Florència, de 39 anys, que ha nomenat els seus ministres també amb una mitjana d’edat baixa. Matteo Renzi ha arribat a primer ministre gràcies a maniobres palatines a la cúspide del seu partit, el Partito Democratico (PD), d’esquerra moderada. Renzi, des de desembre secretari general del PD, va presentar –i va obtenir-ne l’aprovació de la direcció del partit–, la necessitat d’un canvi de govern perquè el país necessita més vibració i menys tecnocràcia.

 

Així les coses, el president Letta, de 48anys, va dimitir en no tenir el suport del seu partit. Es tancava així un altre acte de la partitocràcia italiana. Es tancava un altre acte de la partitocràcia italiana. Letta se’n va anar deixondit perquè ha viscut les maniobres que han muntat per fer-lo caure, des de molts angles, no només de Renzi. Al dia següent de dimitir, Letta va ser vist més tranquil, en companyia d’un dels seus fills, anant a Missa, una foto impensable per a un partit polític d’esquerres espanyol i menys un expresident del govern.

 

Matteo Renzi, un home de paraula brillant, jove, ambiciós, sense por al poder, va mostrar joventut i valentia en els seus discursos d’investidura davant del Senat i del Congrés dels Diputats, però “poc més”, comenten tant el diari Corriere della Sera com La Repubblica. El Corriere diu més en el seu editorial: “no n’hi ha prou amb les paraules” ni la velocitat per obrir crèdit polític a Renzi, cal anar als fets. Dins del seu propi partit, el PD, també va rebre crítiques. Paolo Corsini, un senador veterà del PD, ha dit que el discurs de Renzi ha estat “un míting d’un alcalde de províncies”. D’altra banda, a Renzi i els seus joves ministres se’ls veu inexperts. No coneixen bé la política internacional (la substitució de Bonino per una jove de 40 anys és rellevant), la política de defensa, la política d’interior, al front de les quals hi ha dones joves.

 

A l’oposició hi ha el moviment contra el sistema polític, Moviment 5 estrelles (M5S), que ha demanat eleccions anticipades davant el sainet del PD i Forza Italia, el partit de Berlusconi amb el qual Renzi ha pactat la reforma electoral. En principi, el nou govern vol arribar al final de la legislatura, el 2018, però a Itàlia els governs no solen complir l’any. Enrico Letta, també del PD, va ser qui es va encarregar de posar fi a l’etapa de Mario Monti, nomenat per la Troica i Brussel·les, i la fi del berlusconisme.

 

Matteo Renzi parla molt bé, agrada a la joventut, però genera poca confiança als que manen realment al país: el sector financer, la patronal Confindustria (la Fiat ha deixat la seva seu de Torí, a Itàlia, per anar a Brussel·les i Gran Bretanya) i els sectors de més influència cultural i social.

 

De l’ús del màrqueting polític i d’un cert populisme, Renzi en va donar proves quan va sortir del despatx del president de la República, Giorgio Napolitano. Amb la tinta fresca de les firmes en el paper, el primer que va anunciar va ser que presidirà un govern amb paritat entre homes i dones. Ningú dubta de la capacitat de les dones italianes i europees en general per ocupar alts càrrecs, però si el més important que diu un nou president és la paritat de sexes en el govern, no és la notícia més esperada en un país amb una crisi política, econòmica i social forta, amb un atur del 12%, una xifra “altíssima” segons els italians.

 

Potser aquest model de president és el que convé als que tenen el poder real a Itàlia, un Govern que no governi, o que governi amb gestos i joventut. Diuen els menys joves amb ironia, que Itàlia va més bé amb un govern que no mani, perquè ja governen els poders fàctics. Quant durarà Renzi? Qui manarà realment en la política exterior i la de defensa? El temps ho dirà.

 

* Salvador Aragonés és doctor en Periodisme i professor emèrit de la UIC.

 
 
Bocs expiatoris