Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

La banalització de l’avortament

Isabel Viladomiu

Ronald Dworkin, filòsof del dret nord-americà, escrivia el 1994: “L’avortament està lacerant els Estats Units; està distorsionant la seva política i creant confusió en el seu dret constitucional”. Aquesta confusió davant l’avortament s’ha estès per la civilització actual i ha provocat dues posicions contràries. Per a uns, el fill val mentre la mare el desitgi; per a altres, la seva vida és la vida d’un nou home i s’ha de respectar sempre. Així, el nen engendrat i no nascut ha esdevingut un signe modern de contradicció que divideix i enfronta els partits polítics i la societat. Avui, aquest enfrontament polític, social i cultural —una veritable guerra sense foc— pels nens no nascuts es produeix, no només als Estats Units, sinó a tot el món.

 

Al nostre país, la proposta de reforma de la llei de l’avortament que va presentar el ja ex ministre de justícia Alberto Ruiz Gallardón va tornar a obrir el debat. L’any 1985, el govern de Felipe González va despenalitzar l’avortament en tres supòsits. Permetia avortar: a) sense límit de setmanes si hi havia risc per a la salut de la mare; b) en cas de malformació del fetus fins a les 22 setmanes; i c) per violació fins a les 12 setmanes. En els dos primers casos calia un informe mèdic i en el tercer, una denúncia. Aquesta llei va ser la que va obrir la porta a l’avortament legal i es va convertir en un enorme colador, per la manca de control de les autoritats pertinents. De fet, no hi va haver mai voluntat política de control. A la vegada, van sorgir focus privats de lucre entorn de l’avortament, que van aconseguir una fama que va traspassar fronteres. El resultat va ser una banalització de l’avortament a totes les edats i en totes les situacions imaginables. Va ser la denúncia del grup e-cristians, el novembre de 2007, la que va destapar el frau i va portar a la resposta del Govern de Zapatero: l’anomenada “llei Aído”, que va convertir l’avortament en un suposat dret de la dona, i lliure fins a les 14 setmanes.

 

L’evolució de les lleis en aquests últims anys ens ha demostrat com l’estat constitucional democràtic té la possibilitat i el poder de no reconèixer el dret a la vida i la tutela dels no nascuts i ens ha demostrat que el dret a la vida depèn d’una voluntat política que varia segons el partit al Govern. Martin Rhonheimer explica que “no és la democràcia la que origina el problema, sinó més aviat els mecanismes i les persones que formen l’opinió pública” (Derecho a la vida en el Estado Moderno, Rialp 1998, pàg. 102). Aquest autor identifica el problema de l’avortament en una falta de formació humana i cultural, que només indirectament passa a ser un problema de les institucions democràtiques. Hem de reflexionar seriosament sobre què fa que una persona negui la condició humana dels no nascuts i com i per què hem arribat fins aquí, comprometent el futur de la humanitat per l’avortament.

 

No hi ha un debat informat amb veu igualitària per a ambdues postures. Algunes associacions científiques independents recorren als manifestos, que amb prou feines tenen un lleu ressò a Internet. Es parteix de l’avortament com un dret de la dona, sense esmentar la vida del nen. El desig —quelcom tan canviant i inestable com el desig— s’ha convertit en fonament de dret.

 

Hi ha una estadística que va recollir l’Informe sobre la Interrupció de la Gestació que va dur a terme el Comitè Consultiu de la Generalitat de Catalunya (CCBC) el 2008 amb dades del 2006 que crida molt l’atenció. De les xifres totals declarades d’avortaments, només el 2,51% es van fer a la xarxa pública, els 99.044 restants es van fer en clíniques privades. Les xifres de 2012 continuen mostrant que el 93,51% dels avortaments es van dur a terme en centres privats, davant del 6,48% en mitjans hospitalaris. És evident que als centres públics els professionals actuen des del compromís pel respecte a la vida i als malalts.

 

Des d’Hipòcrates, el metge es compromet a procurar el bé del pacient: “Aplicaré els meus tractaments per a benefici dels malalts; igualment, mai proporcionaré a cap dona un pessari abortiu”. A partir del cristianisme, aquesta declaració de principis adquireix una nova dimensió: “Tindré el màxim respecte a tota vida humana des del moment de la fecundació fins al de la mort natural, i rebutjaré l’avortament que destrueix intencionadament una vida humana única i irrepetible”. El metge, i qualsevol persona amb rectitud d’intenció, sap que ni l’avortament ni l’eutanàsia no són, ni seran mai, actes mèdics. Per contra, són actes homicides que en la seva intenció i amb els seus mitjans específics, ja siguin quirúrgics o químics, busquen la mort d’un home no nascut o d’un moribund. Hi ha una voluntat explícita de matar. Les lleis aspiraran a regular aquesta pràctica brutal que és l’avortament, però per sobre hi ha la veritat despullada d’ideologia, que ens mostra una vida humana, incipient i indefensa que ens interpel·la a tots.

 
 
Slowly