Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

La casa Europa

Carlos Espaliú

Han transcorregut poques setmanes d’ençà que es va produir una de les tragèdies humanes més grans dels últims temps: el naufragi d’un pesquer al canal de Sicília amb uns 700 passatgers a bord. Es tractava de persones anheloses d’arribar a les costes europees per buscar una vida millor.

 

Aquest esdeveniment, tan dolorós, ha servit per despertar-me una mica de la inconsciència ambiental, ja que la freqüència amb què s’esdevenen aquests accidents ens anestesia per no patir, i potser per no actuar. Aquest problema gegantí mereix una profunda reflexió que voldria començar avui sent positiu, ja que, demà, 9 de maig, celebrem el dia d’Europa. Què mou tants éssers humans a invertir tots els seus recursos econòmics i la vida per venir al nostre continent?

 

L’altre dia, en una tertúlia que ens reuneix a un grup d’amics a Chez Coco, ens vam fer aquesta pregunta. Algú va avançar la resposta econòmica: vénen per guanyar diners. Vaig estar-hi i hi estic d’acord, però crec, o voldria creure, que hi ha quelco més. Per mi, la combinació que fa que per a molts Europa sembli el paradís terrenal, en particular per als que no hi viuen, és la fórmula Estat de dret, economia de mercat i una cultura rica i oberta.

 

Comparada amb altres zones del món, Europa és una illa de seguretat i de benestar on una vida humana pot desenvolupar-se amb l’esperança de no veure’s truncada en qualsevol punt del camí. Aquesta situació privilegiada s’ha aconseguit amb intel·ligència, voluntat i sacrifici. Amb la maduresa del que fa molts segles que existeix i de qui sap que només la unió evita la separació, i amb això la guerra, suma de tots els mals.

 

El problema dels europeus, sobretot de les generacions joves, és que hi estem acostumats. Europa em recorda la casa del pare de la paràbola del fill pròdig del Nou Testament. Un dels fills s’avorria i va decidir sortir al món a gaudir de la vida dilapidant la seva herència. Quan es va adonar el que hi havia pel món fora de casa seva, va voler tornar-hi desesperadament, ja que va començar –contràriament–, a evocar les riqueses quotidianes de què vivia envoltat i que en el seu moment no va saber valorar.

 

Que també a Europa hi ha problemes abundants? Sense cap dubte, cap casa no és perfecta. Celebrem el que hem aconseguit, especialment per les generacions de la postguerra europea, i continuem lluitant per millorar la casa Europa.

 

* Carlos Espaliú Berdud és director de l’Institut Carlemany d’Estudis Europeus de la UIC Barcelona.

Aquest article va ser publicat a La Vanguardia, el mateix 8 de maig de 2015

 
 
Sóc infermera