Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

La filosofia i els seus creditors

Pablo Romero

Amb motiu del debat recent en els mitjans de comunicació sobre la desaparició gradual de la filosofia en el futur batxillerat i de la seva pretesa “utilitat”, he recordat amb nostàlgia un vell adagi acadèmic que un professor ens repetia a la carrera: “és impossible que d’una pregunta mal plantejada en surti una bona resposta”. Posaré dos exemples que il·lustren el que vull dir.

 

Arran dels atemptats a París i, simultàniament, de l’aparició per art d’encantament d’un sens fi d’estrategues i analistes expertíssims i plens de solucions (totes d’àmbit moral i polític, és a dir, filosòfic), es van produir exhortacions de diversos tipus: algunes, la minoria, al diàleg entre religions i civilitzacions com a forma de conciliar postures buscant la pau, i sempre en nom de la filosofia; la majoria, contràriament, a exercir el dret legítim a la defensa invocant els pretesos valors occidentals que tenen com a substrat –ho han endevinat–, la filosofia. França, bressol de la Il·lustració i popularitat de la raó. Etcètera. Qualsevol diria que estem davant de la raó filosòfica enfrontada amb si mateixa.

 

El segon moment estel·lar va ser fa unes quantes setmanes, durant la campanya electoral de les generals, quan, després de la xerrada entre Albert Rivera i Pablo Iglesias, les xarxes socials i els mitjans de comunicació es van omplir d’opinadors que valoraven la importància que tenia o deixava de tenir el fet de conèixer l’obra d’Immanuel Kant, haver-la llegit o, fins i tot saber citar-la. Hi havia, per descomptat, tot tipus de parers, però en l’origen de la discussió treia el cap de nou el mateix error conceptual que ens fa donar voltes de forma circular i estèril, que és precisament el que cal impugnar: la mateixa pregunta i el sentit que té en la nostra època formular-la. Perquè no es tracta de si la filosofia “és útil”, és a dir, si s’ordena a fins utilitaris; ni de si serveix o no “per a alguna cosa”, que produeixi un rendiment; ni, per descomptat, si han estat més decisius per al món modern Kant, Descartes o Rousseau –per citar només tres noms–, que Newton, Mies van der Rohe o Edward Bernays, dels qui aquí gairebé ningú no sap res.

 

Cal conèixer l’obra de Bertrand Russell, la de Niels Bohr o la de Karl Marx? Quina ha tingut més ressò? Quina ha tingut més influència o més utilitat, i com mesurem la rendibilitat o no de les seves idees? Perquè és ara que ens acostem al nucli del problema: el paradigma del rèdit i la productivitat com a nexe d’unió entre el coneixement i el món. Acceptar la discussió en aquests termes és entrar en un assumpte la premissa del qual, viciada d’origen, és aquesta relació, indiscutida, entre l’ensenyament dels sabers i la seva rendibilitat pràctica, mercantilitzada d’origen. D’aquesta manera, les assignatures, entre les quals, la filosofia, no serien més que instruments programàtics per al mercat laboral. Hem convertit tot allò que és utilitari, instrumental per definició, en finalitat.

 

Però és que, a més a més, com tot saber tècnic i altament exigent, la filosofia, ben estudiada, és utilíssima. Ens prevé, en primer lloc, contra les fal·làcies logicoconceptuals i els sofismes esdevinguts en publicitat; o ens permet advertir quan la pregunta que donem per bona és tendenciosa i servil i ens situa en el trampós territori d’allò que és comptable, en què davant la demanda continuada del creditor vénen ganes de respondre: “bé; què li dec?”.

 

* Pablo Romero és professor de la Facultat d’Humanitats de UIC Barcelona. Una versió més breu d’aquest article es va publicar a La Vanguardia, el 18 de gener de 2016.