Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

La moda i el cos

Salvador Aragonés

D’entre tots els éssers vius creats per Déu només n’hi ha un que necessita cobrir-se el cos amb vestits fets i pensats per ell: l’home. És l’únic animal que es vesteix, no només per un sentit del pudor, de cobrir la intimitat del cos, sinó perquè vol definir la seva pròpia identitat en relació amb els altres; vestir-se és també, doncs, mostrar als altres com sóc o com vull que els altres pensin que sóc.

 

L’acció de vestir-se no és una cosa d’abans-d’ahir, sinó que Adam i Eva, segons relata el Gènesi (3, 6-8), després del pecat original van tenir vergonya dels seus cossos i els van tapar amb fulles de figuera cosides. En crear Déu els animals els va dotar d’eines perquè poguessin defensar-se del clima (la calor, el fred, l’aigua i el vent), per poder alimentar-se i per defensar-se dels enemics (velocitat, força, desenvolupament dels sentits).

 

A l’home Déu el va dotar d’intel·ligència i de voluntat, qualitats molt superiors a les dels altres ésser. Plató ja ho va intuir en el Protàgores, quan relata la creació de l’home a través de Prometeu i Epimeteu. Aquest últim, en veure que l’home no tenia defenses –estava nu– com els altres animals “roba a Hefest i a Atenea la seva saviesa professional juntament amb el foc”, que van ser la seva única possibilitat de sobreviure, i va donar a l’home “la vestidura de la cultura”.

 

I és a través de la cultura que l’home troba la seva identitat en la seva llibertat. És en la cultura que l’home ha d’ocupar-se del seu propi cos, adquirir hàbits, vestir-se i crear la seva pròpia identitat. El fet de vestir-se, com assenyala el professor Francesc Xavier Escribano (“De la experiencia única del vestir al espacio público del vestido”, en Investigaciones fenomenológicas, 2011), respon a tres necessitats: “protegir-se”, la segona, fer el cos “presentable” davant els altres com una necessitat social, i la tercera, crear el “jo” singularitzat diferent dels altres.

 

El vestit ha evolucionat al llarg de la història i s’ha adaptat al paper que l’home i la dona han necessitat. Sempre s’ha distingit en el vestir l’home de la dona, el nen de la nena, els avis de les àvies. En segles passats també hi havia una diferenciació social clara entre les classes dirigents i les del poble senzill. D’altra banda, no és el mateix la roba que es porta per estar per casa, que la que es fa servir per anar a treballar, o per anar a una festa.

 

Per què? El vestit va en funció de la feina que fem, i quan se surt del que és habitual, va directament relacionat amb l’aparença exterior que volem donar al nostre cos. Per aquest motiu “el ‘jo’ està fins a cert punt atrapat per la moda”, diu el professor Escribano analitzant Joanne Entwistle: “El vestir forma part de la presentació del ‘jo’”.

 

Segons la manera de vestir jutgem els altres i busquem que els altres ens jutgin d’una determinada manera. No es fa servir la mateixa roba en una reunió a la qual anirà el senyor o la senyora Tal que si no hi fos. El fet de vestir-nos suposa voler destacar davant els altres en determinades qualitats que nosaltres volem que siguin ressaltades.

 

L’acte de vestir-se és un acte íntim, però al mateix temps obert al nostre ésser social, a ocupar un espai públic. Vestir-se no és un acte solitari, sinó que hi ha una dialèctica entre l’individual i el social, entre el que desitja expressar i la necessitat de viure en un context cultural del qual forma part la moda. També hi ha una tensió entre el natural i el cultural, el donat i el construït, l’interior i l’exterior, allò que es vol ocultar del cos i el que es vol ensenyar, entre el voler formar part d’un grup i la necessitat de singularitzar-se. En la moda vivim també un món de colors, formes i moviments que estan entrellaçats, com també ho estan la confortabilitat i la funcionalitat.

 

Diem que s’ha de viure “a la moda”: significa que seguim les tendències tant en el vestir com en els complements (sabates, ulleres, pentinat, joies o bijuteria, mitges, colors…). No obstant això, “viure a la moda” no exclou, sinó que inclou una singularitat del propi cos enfront dels altres. Hi ha un denominador comú en la moda (la tendència) però amb un numerador diferent (la meva pròpia personalitat). Les persones que s’acontenten a seguir només les tendències sense diferenciacions d’acord amb el seu propi cos i el seu manifestar-se als altres, denoten excessiva inclinació cap a les tendències i un escàs coneixement del seu propi cos i de voler-se singularitzar enfront dels altres.

 

* Salvador Aragonés és periodista. Exdegà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (UIC Barcelona).

 
 
El mur de Barcelona