Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Les humanitats no són un adorn intel·lectual

David Senabre

Encara ressonen a la meva memòria de joventut les opinions dels que pensaven que els estudis humanístics no servien per a res. És difícil trobar un argument més pobre. Ni tan sols és pragmatisme. Però em preocupa encara més que, en aquesta societat de l’acció efímera; de la mandra per parar-se a pensar; de l’absència de memòria (ni tan sols a curt termini), se segueixi creient en això. Això sí, de forma més discreta. Recordo algunes col·laboracions meves en planificació urbana. Em cridaven perquè, pel que sembla, posava la contextualització culta a una anàlisi municipal o d’un territori pendent de ser ordenat. I jo sense adonar-me’n. Era difícil imaginar veure’s convertit en cel·lofana colorista d’un contingut saberut que altres escrivien per tu. Tu eres només l’edulcorant bonic del document final; no et deixaven participar del logos. Això passava fa vint anys.

 

El temps col·loca cada indigència intel·lectual on li correspon, i les escales de l’estultícia recuperen el seu just lloc i grau de permanència: l’oblit i la desaparició. Hi ha, sens dubte, en moltes persones de la nostra societat, una por atàvica al saber assentat d’altres. Hi ha al·lèrgies a descobrir que altres saben més i que ho fan col·locant la persona en el centre de les seves reflexions. Hi ha també molta mandra per posar-se a estudiar per pur plaer. No és que incomodi la veritat, és que descol·loca i desconcerta qualsevol mínima apreciació que demostri conceptes i parers adquirits amb temps, memòria, reflexió, discussió conceptual, curiositat il·limitada, rigor, transversalitat de sabers, coneixements assentats, llibertat de pensament. Totes aquestes són condicions que capaciten els qui tenen una actitud humanista abans les seves vides i treballs. Les Humanitats atorguen una manera diferent de viure i veure la vida. I una de les seves virtuts: la destresa per observar amb claredat un fet i el seu perquè, i oferir solucions allà on altres no arriben amb la mateixa eficàcia.

 

De la mateixa manera que no és el mateix la informació que el coneixement, els estudis humanístics, les Humanitats o els estudis culturals no consisteixen en acumular dades que després s’aboquen a la manera d’un joc de sobretaula. Les Humanitats són, sobretot, fusió reflexiva del passat i del present continu en una xarxa de relacions internes (és a dir, en una estructura), que després es tradueix en coneixements. Per això resulten imprescindibles en la formació de juristes, empresaris, economistes, pedagogs, metges, psicòlegs o qualsevol actiu professional que hagi de tractar i treballar amb persones en grups organitzats. La resolució de problemes, la presa de decisions transcendents, l’articulació d’equips de treball, la claredat en la identificació de conflictes, la planificació estratègica, la defensa dels valors essencials de la persona, són territoris ideals perquè la persona forjada en coneixements humanístics desenvolupi també les seves millors habilitats.

 

Les Humanitats no només ajuden a pensar, sinó a fer-ho millor; més ordenadament i oberta. Mai es tanquen els horitzonts i sempre existeixen nous assumptes sobre els quals construir solucions. Ser humanista hauria de consistir, també, en millorar la vida dels altres.

 

* David Senabre és geògraf, professor de la Facultat d’Humanitats.