Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

El lideratge segons els clàssics. Lliçons per al món d’avui

Mireia Tintoré

És cert que el terme líder no apareix fins al segle XIV i la paraula lideratge és del segle XIX, però els pensadors i literats del món clàssic van desenvolupar, potser sense saber-ho, una autèntica teoria de lideratge que és en els orígens de totes les bones aproximacions al tema produïdes en els últims temps.

 

En efecte, des d’Homer fins a Erasme –passant pels tres grans clàssics de la filosofia grega, per Ciceró, Agustí d’Hipona, Tomàs d’Aquino o Ramon Llull– tots els pensadors antics coincideixen a descriure el líder i el lideratge amb algunes característiques que serien molt desitjables en els que avui són al capdavant de qualsevol institució.

 

Moltes són les aportacions d’aquests grans homes. En primer lloc, assenyalen que el govern de la polis –i, per extensió, de qualsevol corporació– és una de les activitats més nobles de l’ésser humà i per això consideren que l’educació dels líders és crucial. En segon terme, defensen que la política –el govern, la gestió– no és quelcom separat de l’ètica. A més, consideren que el líder ha de comprometre’s en el servei als altres en lloc de buscar el seu propi interès per mitjà de càlculs i intrigues. Finalment, pensen que el lideratge no està relacionat amb el poder, sinó amb l’autoritat, entesa aquesta com “l’art d’aconseguir que els altres facin el que s’ha de fer basant-se en l’exemplaritat del líder”, en el que anomenem –amb raó– la seva “autoritat moral”.

 

Si bé aquests pensadors clàssics van ser persones del seu temps i en ocasions van pecar d’actituds antifeministes i elitistes, no els podem negar el mèrit d’haver obert el camí cap a teories de lideratge que, basant-se en els seus principis, han estat capaces de superar les limitacions d’aquella època i “democratitzar” el lideratge, fent-lo patrimoni no d’uns pocs sinó de tots.

 

En efecte, superades ja les teories del gran home i la noció que “el líder neix” i, per tant, és una cosa només a l’abast d’alguns éssers privilegiats, les últimes teories de lideratge transformador i distribuït assenyalen que qualsevol persona pot ser un líder. Per això, el lideratge no es troba únicament a la cúspide de les organitzacions sinó repartit en aquestes. En paraules de Peter Drucker: “Cap institució pot sobreviure si necessita genis o superhomes per dirigir-la. Ha de ser capaç d’organitzar-se de manera que les coses funcionin amb un lideratge compost per éssers humans normals”.

 

Existeix, per tant, una teoria primitiva al voltant del lideratge amb unes característiques principals que poden servir com a orientació per als líders del món actual i contribuir a millorar el govern de les organitzacions. Seguint els clàssics, es pot posar especial atenció en l’educació dels líders. Actualment, això significa educar tots els joves perquè en el futur puguin manifestar el seu potencial de lideratge. Per fer-ho cal recuperar l’educació en valors que sembla que han caigut en desús, com ara l’esforç, el servei, la magnanimitat o la solidaritat, per esmentar-ne només alguns.

 

Aristòtil deia que l’habilitat (competències) no és menys necessària que la virtut (valors) per al govern de la polis. Molts segles més tard, Kenneth Leithwood (especialista en lideratge educatiu de la Universitat de Toronto) assenyala que ser líder consisteix a “fer bé les coses correctes”. És a dir, liderar no implica només ser una bona persona i fer el que és correcte, sinó que també és necessari fer les coses bé, ser efectiu, aconseguir resultats, crear valor. En definitiva, aconseguir els objectius de l’organització millorant-se un mateix i els que hi treballen.

 

Hem de recuperar per a nosaltres i per als nostres joves aquesta educació en caràcter i competències que els pensadors reclamen i recordar que ducere (‘conduir, governar’) i educere (‘educar, treure de dins’) són verbs molt similars que no han de caminar mai gaire allunyats l’un de l’altre.

 

* Resum d’un article publicat per The Interdisciplinary Journal of Civic and Political Studies: “Political leadership under the classic thinkers”, de Mireia Tintoré,  professora del departament d’Educació de la UIC i Casilda Güell, professora del departament de Ciències Jurídiques i Polítiques, també de la UIC.