Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Llest o treballador?

Pedro García del Barrio

Any 1980. Un grup de col·legials de 10 anys escoltàvem absorts la reflexió del professor; al final ens va plantejar la pregunta: preferiu ser llestos o treballadors? No tinc clar quants de la meva generació respondríem ara com ho vam fer aleshores: desitjàvem ser treballadors, la qual cosa denota esforç i mèrit, abans de posseir una gran intel·ligència. Seria un error menystenir les dots naturals, però precisament per potenciar aquestes capacitats es requereix voluntat de millora. L’estima per la cultura de l’esforç i la veritable llibertat porten a reconèixer la primacia de l’ésser sobre el tenir i l’afany de superació. Aquesta anècdota emmarca les següents reflexions, que versen sobre la supervivència del sistema econòmic de mercat.

 

En les últimes dècades hi ha hagut un ampli consens en què el capitalisme i el lliure mercat eren elements essencials per procurar un creixement econòmic més gran. Al mateix temps, ha prevalgut una visió crítica amb la manca d’equitat associada a una distribució desigual dels ingressos. Una dispersió de rendes excessiva disminueix la despesa privada (la demanda agregada) i per tant el nivell d’ocupació, ja que els nivells de consum més alts estan generalment associats a les llars d’ingressos mitjans. A més, la disparitat retributiva no incentiva l’esforç si ve acompanyada de pobres i incertes oportunitats, desanimant a la població. És alarmant la pèrdua d’estabilitat en la demanda i de dinamisme empresarial que pot produir-se quan es dóna una situació així, que sembla estar perpetuant al llarg de les últimes crisis econòmiques.

 

Recentment sembla clar que el procés de globalització és asimètric –doncs, per exemple, la lliure i massiva circulació de capital no està acompanyada d’una perfecta mobilitat de la mà d’obra–, cosa que podria soscavar els fonaments del model capitalista de lliure mercat. Com a conseqüència, es debilita el suport que tradicionalment s’atorgava al lliure mercat, i que ara estaria qüestionat amb arguments més decisius que la manca d’equitat. Concretament, sembla obrir-se pas la idea que la desigualtat creixent entorpeix el funcionament de l’economia en el seu conjunt. En aquest escenari, el lliure mercat i el capitalisme –almenys tal com els coneixem– no haurien de seguir sent considerats com a garants de les majors taxes de creixement econòmic. En definitiva, l’actual gran recessió no es percep ja com una simple crisi cíclica més, i sembla afavorir un canvi del paradigma en matèria d’organització econòmica.

 

La deriva equivocada que sembla estar prenent el sistema de lliure mercat –com a resultat de les disfuncions d’una globalització defectuosa– reclama importants correccions; sense elles, ens veurem abocats a caure presos d’un sistema econòmic que ofereix poques oportunitats. Concretament, en relació amb el disseny d’incentius i les pràctiques retributives, hauria de fomentar-se el premi al treball per sobre de la fortuna (riquesa heretada, sigui en forma de talent o de recursos econòmics).

 

Confio que amb el que s’ha dit ningú conclogui que estem davant la fi de la llibertat de mercat. Però cal reconèixer que, perquè sigui sostenible a llarg termini, el model ha de ser reparat. ¿No seria més perdurable un sistema econòmic en el qual els esquemes retributius fossin d’acord amb el sentit comú? Una proporcionalitat retributiva més raonable, que atemperés l’excessiva disparitat entre els actors econòmics, permetria ampliar la capacitat de despesa col·lectiva, rescatant les perspectives de la classe mitjana. Naturalment, els criteris limitadors haurien de preservar els incentius a la recerca d’oportunitats, evitant pèrdues d’eficiència o en els resultats…

 

Un exemple negatiu l’ofereix la retribució variable en el sector financer. S’ha imposat un joc d’incentius perniciós que perjudica tota la societat i que caldria acotar. El problema és que la regulació hauria de ser global, cosa que no sembla molt factible. En tot cas, els límits en les pràctiques retributives s’han implantat amb èxit en empreses molt diverses, regulant per exemple la diferència entre el salari major i menor dins de la plantilla.

 

En tot cas, perquè sigui efectiva en un món global l’aposta ha de ser radical. Radical perquè, a més de restaurar la cultura de l’esforç, necessita introduir correccions universals en el sistema financer i en la manera en què es retribueix el capital. En efecte, sembla inacceptable que la rendibilitat d’una operació pugui dependre en tan alt grau de moviments especulatius, o d’accions distorsionants intencionades i sovint injustes. Ha de ser radical per no empitjorar la situació, substituint per exemple les fallades del mercat pels de l’Estat. Ha de ser radical per tornar restaurar el que ens diu el sentit comú: que l’esforç, el treball i el sacrifici han de ser reconeguts, i això implica reconeguts per l’economia real, mitjançant un canvi global en els criteris retributius actualment imperants.

 

Deixem, doncs, als experts economistes i de política que discuteixin la manera de fer factible el redisseny del marc global, per garantir que es corregeixi en els mercats la desproporcionada i creixent bretxa retributiva que es dóna entre les rendes de capital i les de treball; i, dins del treball, entre els que tenen talents i oportunitats, i els que no aconsegueixen sortir de la perifèria del sistema. Però, si us plau, col·laborem cadascú segons les seves possibilitats, per tornar al que dicta el sentit comú: la primacia de l’ésser, el reconeixement del mèrit, el valor del treball exercit amb esperit de servei i amb vista a un major benestar individual i col·lectiu.

 
 
A contracorrent