Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Misericòrdia i treball intel·lectual

Giuseppe Tanzella-Nitti

[Ha passat ja un any des d’aquell gest audaç. Anar-se’n a Bangui, República Centreafricana, a fer la première mundial de l’obertura de la Porta Santa de la misericòrdia. Durant aquest any, que acaba de clausurar a Roma, el Papa Francesc ha volgut despertar la sensibilitat de cristians i amics cap a la misericòrdia, convençut que aquesta és la medicina que el món necessita. Les reflexions del professor Giuseppe Tanzella-Nitti, astrofísic i teòleg, escrites amb motiu d’aquest Any Sant, encara donaran molt que pensar. Perquè la misericòrdia ha tornat per quedar-se.]

 

En un primer moment, podria semblar que els esdeveniments de la cristiandat només interessen a aquells que comparteixen el punt de vista particular de la fe. Tanmateix, penso que una reflexió sobre què és la misericòrdia i quines són les obres que la caracteritzen, pot interessar de veritat a tothom: creients i no creients, també a aquells que treballen entre les parets d’aquesta universitat i dels seus laboratoris i despatxos.

 

El motiu d’aquesta convicció me la proporciona l’ensenyament catòlic tradicional sobre les obres de misericòrdia, com es transmet en els catecismes dirigits als cristians. Les “obres de misericòrdia”, concretament, es divideixen en dos grups, les obres de misericòrdia corporals i les espirituals. L’enumeració està ben definida i particularitzada en els catecismes anteriors al Concili Vaticà II; sòbria, però igualment clara, en el Catecisme del Vaticà II (cfr. n. 2447). També en l’enumeració d’aquesta última font, les obres de misericòrdia espirituals són nomenades abans que les corporals, tot i que són aquestes últimes les més difoses i fàcils de recordar. Així, tots sabem que la misericòrdia s’exercita en donar de menjar al famolenc, vestir al nu, acollir els pelegrins, visitar els presos i als malalts, enterrar els morts…

 

No obstant això, és potser menys conegut per la majoria, que l’Església Catòlica distingeix també set obres de misericòrdia espirituals, i proporciona una adequada enumeració: aconsellar als dubitatius, ensenyar als ignorants, consolar els tristos, perdonar les ofenses, tolerar amb paciència a les persones molestes, corregir els pecadors, pregar a Déu pels vius i difunts. Reflexionant una mica, les cinc primeres obres s’ajusten a la feina dels que es dediquen a l’ensenyament i a la recerca, dels qui tenen una activitat intel·lectual i estan habituats a treballar en equip. Són obres pròpies de qui estudia, de qui ensenya, de qui es mou responsablement en un àmbit cultural.

 

Hom pot aturar-se un moment a pensar què voldrien dir avui, en un departament universitari o en un centre de recerca, en la classe d’un institut o en la relació amb els propis estudiants, les actituds i obres següents: aconsellar als que tenen dubtes, perquè estan desorientats pel que succeeix i necessiten punts de referència, mestres que han fugit o ja no existeixen; ensenyar a aquells que són víctimes de la superficialitat, dels rumors, de les fal·làcies de la propaganda consumista, però també a aquells que tenen set de cultura, professionalitat i capacitació en els països en desenvolupament i a les joves societats emergents; etc.

 

Quan parlem d’afligits als quals consolar, ¡com no pensar en els nostres joves, a qui les escasses inversions en cultura obliguen a una competitivitat que sovint fatiga i obliga a emigrar a laboratoris i universitats estrangeres! Joves que necessiten –els que es queden i els que se’n van– ser consolats, sostinguts, animats, perquè amb les seves escasses beques d’estudi han d’alimentar a una família tot just formada, sovint lluny d’aquells familiars que els ajudin amb els seus recursos i el seu temps.

 

És en l’ambient intel·lectual i en el treball en equip on som cridats a perdonar amb sinceritat les ofenses que provenen d’aquells que jutgen de manera impersonal i burocràtica, de qui fa clientelisme i no premia el mèrit i el treball desenvolupat, o de qui per competitivitat o egoisme salta per sobre, menteix i humilia.

 

Misericòrdia és suportar amb paciència a les persones que importunen; als estudiants que per desena vegada pregunten el que ja haurien de saber; al col·lega xerraire que fa perdre el temps, però que en realitat necessita d’algú que l’escolti, per sobreviure i recuperar-se psicològicament. Misericòrdia és la paciència que exercitem amb qui no treballa com treballaríem nosaltres i no respecta les normes culturals o de professionalitat amb què es mou un habitualment en certs ambients, però que ho fa només perquè no ha tingut a prop a ningú que li hagi pogut ensenyar quelcom diferent.

 

No queden fora d’aquest breu recorregut tampoc les dues últimes obres de misericòrdia espirituals en què, oportunament traduïdes, estarem tots d’acord, també els que encara no hagin trobat a Jesucrist. Qualsevol que sigui el significat que s’atribueixi a la paraula “pecat”, quan advertim que algú està equivocat en alguna cosa i assenyalem de manera correcta i fraterna a qui ha de millorar, sense jutjar-lo criticar-lo, llavors estem fent més humà un lloc de treball, més unit un grup on s’estudia o es fa recerca conjunta. Resar per tothom, finalment, no és només un exercici cristià: “per tothom” es tradueix en pensar en els altres considerant un do haver-los conegut, apreciant-los, acompanyant-los amb el nostre pensament i el nostre record, sempre, perquè són homes i dones que ens trobem en el nostre camí.

 

El que hem delineat ràpidament és el que la cultura cristiana ha denominat, al llarg del temps, amb l’expressió “caritat intel·lectual”. Tomàs d’Aquino estava convençut que la caritat en les coses de l’esperit era més important que en les coses referents al cos, que no ha de faltar, però que per si sola, seria simple filantropia. Un autor com Antonio Rosmini el va situar en el vèrtex de la seva antropologia. El Magisteri de l’Església Catòlica s’hi ha referit indirectament totes les vegades que, especialment a partir de Pau VI, ha volgut aclarir que, per a l’Església, el concepte de “progrés humà” no es redueix només al creixement econòmic o social, sinó que ha d’incloure, sempre i necessàriament, també l’educació, la formació, com afecta la dignitat espiritual de la persona humana. Per a un docent, un professor o un investigador cristià, exercitar la caritat intel·lectual és un de les maneres privilegiades de viure la misericòrdia espiritual amb tothom, començant per aquells que té més a prop. I, com sempre, es traduirà en petits gestos quotidians.

 

Així, abans d’escriure un article o de preparar una classe, estaria bé preguntar-se què serà útil de veritat a qui ho llegirà o escoltarà, i com facilitar el seu aprenentatge, preparant, també amb esforç si cal, el material didàctic adequat i resultant clar en escriure o en expressar-se; si compartim de bon grat els propis recursos i instruments, enviant per exemple a algú un article que sapiguem que podrà ser-li útil, o facilitant-li una informació que sabem podrà apreciar; farem tot el possible per aclarir i corregir amb delicadesa i caritat els errors patents escoltats en els raonaments, en els judicis, en coses que no són opinables sinó que s’atenen a la realitat de les coses en els variats camps del saber, en particular, els que es refereixen a la veritat de l’home, els seus drets i els seus deures, però també la veritat de la història i l’honor de cada u. Alta manifestació de caritat intel·lectual, també, per a tot estudiós cristià, serà ampliar els horitzons d’amics, col·legues, coneguts, reforçant l’amor a la veritat i suscitant-los el desig de buscar-la amb tot el cor i, una vegada trobada, abraçar-la.

 

Ben vist, no és un programa de poca importància. A cadascú ens toca saber-ho traduir i concretar, sense refugiar-se en llocs comuns o estereotips. I interessa a tothom, creients i no creients, perquè la vida de tots està feta de relacions humanes, de recerca de la veritat, de compartir.

 

* Giuseppe Tanzella-Nitti és astrofísic i teòleg, director de l’Scuola Sisri (Centre de Formació Interdisciplinària per al Desenvolupament de la Cultura Humanística i Filosòfic-Teològica de Joves graduats)