Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Nen, no toquis això…

Enrique Banús

I el nen no ho toca si el pare o la mare (o qui ho digui) tenen autoritat, o si li fa por el càstig…

 

El nen Vladimir s’ha atrevit a tocar Ucraïna… i ja veurem com acaba tot plegat. Per què ho ha fet? Perquè ningú “de la família” té autoritat per impedir-li-ho, i perquè el càstig anunciat no espanta al nen Vladimir.

 

En efecte, l’oncle Obama no fa gaire por: en primer lloc, els temes internacionals no sembla que li interessin massa; a més, tampoc no sembla que –ni tan sols al seu país– irradiï una autoritat que li permeti dur a terme algun dels seus grans projectes. I pel que fa a Ucraïna, les sancions que ha imposat han tingut bàsicament efectes cosmètics.

 

Els cosins segons xinesos estan per altres coses i Ucraïna no els interessa gens ni mica.

 

I a Europa, qui hi ha que tingui autoritat? La tieta Angela sembla que una mica sí que en té, i al principi es va enfadar molt. Però no és que li hagi passat l’enuig, sinó que s’ha adonat que no pot imposar les sancions que li agradaria imposar: quan les va anunciar es van presentar al seu despatx els empresaris alemanys i li van dir que anés amb compte, que hi havia molts interessos alemanys a Rússia i que les sancions podrien tenir un efecte rebot molt poc positiu. Així que va rebaixar el to i es va fer a la idea que no podria actuar com volia.

 

A més, es va adonar que, després del canvi de govern, hi tornava a haver un ministre d’Afers Exteriors a Alemanya. Anteriorment, amb la marioneta liberal, la política exterior havia passat a ser Chefsache, assumpte de la cap, i el ministre viatjava amunt i avall, mentre la cap resolia els grans assumptes. I ja tothom creia que això seria així per sempre, que l’època dels ministres d’Afers Exteriors ja s’havia acabat. Però va arribar el nou, socialdemòcrata, i, aprofitant també el període de menor activitat de la tieta Angela pel seu accident d’esquí, va començar a fer-se present, amb veu pròpia, i no sempre coincident amb la de la cancellera ni acordada amb ella a priori.

 

I el nou, Frank-Walter Steinmeier, és socialdemòcrata, i els socialdemòcrates sempre han estat més aviat contemporitzadors amb la Unió Soviètica, primer, i amb Rússia, després.

 

I els altres? L’oncle Cameron ja en té prou amb el que està passant dins del seu país (amb Escòcia que si sí, que si no, i un autogol en forma de referèndum sobre la Unió Europea); l’oncle Hollande està en hores molt baixes, pobre, tot i que consolant-se amb un nou amor; l’oncle Mariano no sembla que sigui un dels grans polítics en temes d’exteriors; i a Itàlia… com diuen que es diu el nou?

 

Així que: sí, ara s’ha arribat a un acord… però, no es preocupin, a l’oncle Vladimir ningú no li fa ombra. Tot dependrà d’ell…

 

Per cert: se’n recorden, de Síria? És que potser la situació s’ha resolt? Doncs potser d’aquí a uns mesos tampoc no es recordaran d’Ucraïna…