Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Països seriosos… i els altres

Enrique Banús

En una classificació encara no admesa per les Nacions Unides, els països es podrien dividir en “països seriosos” i “països no seriosos”. Els països seriosos són els que resolen els problemes; els països no seriosos, davant els problemes, creen comissions i elaboren documents.

 

Des d’un altre punt de vista, es podrien classificar els països com a “països pensats des del ciutadà” i “països pensats des de l’administració” (aquestes classificacions també es poden aplicar a hospitals, universitats, etc.; a empreses suposo que no, perquè potser les no serioses no sobreviurien… o sí?).

 

Quan es combinen les dues classificacions, és ben fàcil d’entendre que el millor són els “països seriosos pensats des del ciutadà”. En canvi, els “països no seriosos pensats des de l’administració” són un error.

 

Els països seriosos, moltes vegades, però, tenen un puntet de duresa. Encara recordo, al Japó, la cara del conductor de l’autobús de l’aeroport en comprovar que jo no tenia bitllet i que pel fet d’anar a la màquina a treure’l provocaria un retard (potser de dos minuts) en la sortida de l’autobús. A la tornada, em vaig embolicar amb les monedes i la maquineta… i va sonar una alarma perquè estava trigant massa i va venir un empleat de la companyia d’autobusos i em va agafar les monedes i uns segons més tard ja tenia el meu bitllet.

 

O als Estats Units també recordo la monumental esbroncada que em va fer una caixera en uns grans magatzems de roba perquè havia vist una caixa lliure i me n’hi anava… sense tenir en compte que hi havia una llarga cua que avançava cap a “totes” les altres caixes…

 

També hi ha països no seriosos amb un punt de duresa. Però no en posaré exemples…

 

He descobert fa poc dos països en els quals la serietat (o sigui, la bona organització) es combina amb l’amabilitat: Austràlia i Nova Zelanda. Eficàcia i organització sense aquest punt de duresa. Així és com ho he vist. La clau? Probablement l’educació dels ciutadans. Perquè vaig veure molt pocs policies, poquíssims, als carrers o, fins i tot, als aeroports (en un vol nacional a Nova Zelanda fins i tot vaig poder anar del carrer a l’avió sense haver d’ensenyar cap altra cosa que no fos la targeta d’embarcament: ningú no em va mirar l’equipatge de mà ni vaig haver de passar per un d’aquests arcs que sonen perquè no has pensat a treure’t el cinturó… o les sabates, probablement la mostra més patent de desconfiança…, i tota aquesta desfilada de models de mitjons…).

 

Respecte i comprensió. Em va semblar que cadascú sabia el que havia de fer. I ho feia. Deu ser una impressió, i prou. I segur que estant-m’hi més temps sorgirien altres coses per tenir en compte. Però, de moment, em quedo amb la idea que és possible, que no cal aquest puntet de duresa per construir un país seriós.

 
 
Born to be alive