Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

La parentalitat sota estrès

Ignasi de Bofarull

La modernitat tardana ha accelerat la societat occidental a un ritme abans desconegut en diferents plans: econòmic, comercial, laboral, polític, social, etc. (Hartmut Rosa, Social Acceleration). I aquesta acceleració impregna les llars d’una sensació d’estrès que afecta a tothom. Els primers anys de vida de l’infant (0-3) la probabilitat que visqui situacions d’estrès és gran i a més deixa una empremta neurològica.

 

La ciència social està parlant de llars caòtiques (household chaos). La parentalitat exercida per aquests pares sota pressió, assenyala la literatura científica, es tradueix en una criança no només inestable, sinó també incoherent, imprevisible. L’infant, sobretot en els tres primers anys de vida, no sap a què atenir-se. Un exemple és el de les mares depressives, que amb prou feines poden respondre als senyals que emet el fill. Un altre: els pares sobreprotectors, que infantilitzen els fills i els impedeixen que progressin en la seva autonomia. I un més: el cansament dels progenitors, sovint traspuat per molta ignorància, que es tradueix en l’absència de rutines i criteris canviants en aquests anys en què el nen necessita ordre i seguretat.

 

I els nens acaben subtilment abandonats, ja que els pares —a vegades els avis o el cuidador— no s’hi interrelacionen d’una manera profunda; nens sense models adults coherents que de vegades tiranitzen els pares. Pares que de vegades reaccionen amb expectatives errònies sobre els fills, sense proporció. I soroll.

 

La ciència social insisteix en el fet que les llars caòtiques són sorolloses, on el soroll del barri té la seva incidència. Un element fonamental d’aquest soroll és el televisor, que roman encès constantment i que entra en col·lisió amb les tasques de la llar i del joc actiu del nen, important en el seu desenvolupament, que és substituït per la pantalla. En els últims anys, a aquest infant de menys de dos anys sovint l’acompanyen tauletes i mòbils perquè s’entretingui i no interfereixi en les tasques de l’adult. Nens “sols” que lingüísticament tenen retards, ja que el llenguatge exigeix interrelació, cara a cara, amb l’adult. Un llenguatge pobre que després repercuteix en l’aprenentatge. I, després, l’escola infantil i primària no pot revertir el retard cognitiu que es forja a casa.

 

Infants “sols” que manipulen la culpa d’uns pares absents —encara que siguin a casa— i desobeeixen les normes fins al punt que els trastorns de la conducta comencen a sovintejar aviat: nens agressius i desafiants; en altres ocasions, nens excessivament tancats i espantadissos que arriben a perdre pautes de sociabilitat bàsiques o que presenten veritables problemes de comunicació.

 

Així ho constaten els mestres d’infantil i de primer cicle: cada vegada arriben més nens amb necessitats educatives especials, infants més problemàtics, més ingovernables, ansiosos o depressius. Infants agressius o incapaços de mantenir l’atenció, de focalitzar-la, i que no segueixen la pauta de l’aula.

 

Les causes? Aquesta és la qüestió. No estan gens clares: el temperament del nen (la base biològica és bàsica), però l’ambient (també es parla d’environmental chaos) hi té un paper fonamental: no només la família, també el barri, l’escola, la comunitat determinen el desenvolupament del nen des del punt de vista bioecològic, si utilitzem el model de Bronfenbrenner. Hi ha barris i comunitats amb nombrosos factors de risc que la família integra a casa. L’infant pot quedar marcat neurològicament, però ningú no hi veu res d’estrany. No passa res, perquè als ulls dels pares l’infant menja i dorm amb certa normalitat. Aquestes adversitats queden sota la pell. Cal dir-ho d’una manera directa: aquests nens estan a prop de ser catalogats com a casos de maltractament en el pla concret d’una atenció negligent, o d’una deprivació emocional. I aquest estrès té unes conseqüències biològiques en la maduració neuronal.

 

La neurociència més recent està donant claus per entendre el desenvolupament de l’arquitectura del cervell en els cinc primers anys de vida. Són moments delicats en els quals es forja el progrés o retrocés infantil en tres plans: aprenentatge, comportament i salut (física i mental). Els avenços de la neurotecnologia, com la imatge per ressonància magnètica (IRMf), ofereixen una comprensió més gran sobre com es desplega aquest cervell, com es desenvolupen les seves funcions i de quina manera les experiències primerenques positives o adverses n’afecten l’evolució. Aquesta neurociència més recent afirma que el nen progressa si rep una cura responsable i enriquidora en la interacció amb els pares (parentalitat sensitiva i responsiva) i els cuidadors. Aquí s’apuntala el progrés psicobiològic en molts plans. Entre d’altres, hi ha el pla lingüístic i cognitiu, motor, l’atenció sostinguda i també emocional, social i conductual (en què destaca la inhibició de l’impuls). És a dir: aquests progressos es comencen a consolidar cap als cinc i sis anys. Són les capacitats que es coneixen com a funcions executives —processos mentals d’alt rang situats a l’escorça prefrontal—, si parlem en els termes més tècnics.

 

Conseqüentment, ha crescut una recerca que s’ocupa dels efectes de la negligència (subtil maltractament psicològic) sobre el cervell en construcció i altres sistemes com l’immune, cardiovascular o l’endocrí. Fins fa pocs anys aquests efectes s’explicaven en el pla psicològic, emocional i de comportament —aferrament insegur, evitatiu, desorganitzat, etc.—, mentre que ara gran part d’aquesta recerca disposa també dels registres neurobiològics. Els efectes del maltractament psicològic (privació d’afecte, negligència en les cures, etc.) ara es coneixen amb precisió en les imatges de les regions cerebrals que executen una tasca determinada (National Scientific Council on the Developing Child, Harvard).

 

Fins fa poc aquests danys invisibles havien estat difícils de detectar, atès que no deixaven un rastre exterior com el maltractament físic. Però les dades observables d’aquestes funcions cerebrals descriuen com el tracte negligent (podríem afegir caòtic) dels cuidadors esdevé un estrès tòxic i com aquest estrès perjudica el desenvolupament neuronal del nen, amb conseqüències anatòmiques, fisiològiques i bioquímiques que es perllonguen en la segona infància, l’adolescència i la vida adulta.

 

La prevenció té lloc en la detecció d’aquests casos a l’escola infantil i en l’atenció pediàtrica. A mitjà termini l’objectiu és examinar en profunditat la importància de la cura parental i preescolar en els primers anys de la vida del menor. Què hi podem fer? Els experts assenyalen que cal redissenyar l’atenció pediàtrica i psicològica dels nens de menys de cinc anys des de la medicina i l’educació pública i privada, a través de formació a metges i mestres. Calen nous protocols per reconèixer les famílies de risc: és necessària la detecció de situacions d’estrès, privació d’afecte, desordre familiar, i cal arribar-hi com més aviat millor. En els primers anys de vida dels infants els pares en situació de risc han de ser formats a casa, setmanalment, en unes pautes de parentalitat serenes, ajustades, previsibles. Aquestes pràctiques ja tenen lloc en països anglosaxons, sovint lligades a programes de l’escola infantil (home visit program).

 

L’escola infantil ha de tenir ràtios nen-adult molt raonables i reglades pels estàndards de qualitat internacionals (Study of Early Child Care and Youth Development, SECCYD-NCHIDD), en què cada cuidador s’ocupa de pocs nens. I a aquesta formació i a aquesta escola s’hi han de sumar uns permisos parentals generosos, com succeeix a l’Europa del nord. Tot plegat no és una despesa, sinó una inversió en termes de capital humà, com assenyala el premi Nobel d’Economia Heckman.

 

* Ignasi de Bofarull és professor de la Facultat d’Educació (UIC Barcelona) i sociòleg de la família.