Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Parlant d’eutanàsia, de nou

Josep Argemí

La mort per suïcidi assistit torna a posar a la palestra el debat tantes vegades reiterat sobre l’eutanàsia. Estem entrant en un in crescendo de discussions sobre això en els mitjans, i penso que seria bo posar el focus en dos tipus de consideracions diferents però complementàries.

 

En primer lloc cal posar-se d’acord en els aspectes conceptuals i lexicogràfics. Els arguments a favor i en contra d’una llei reguladora de l’eutanàsia (o “mort digna”) són sovint confusos perquè les bases conceptuals no són clares i perquè la motivació ideològica o emocional que hi ha darrere no permet un debat racional i serè.

 

D’altra banda, si arribem a la conclusió que cal regular d’alguna manera el “dret a una mort digna” seria bo que reviséssim l’experiència d’altres països del nostre entorn que ens porten uns anys d’avançament en experiència legislativa i jurídica.

 

Començant pel primer aspecte, cal tenir en compte que sovint el que fonamenta el desacord entre partidaris i contraris a l’eutanàsia no són tant els arguments racionals com les emocions i les subjectivitats. En efecte, molt pocs serien capaços de donar suport com a desitjable o admissible que algú, un ésser estimat, tingués una mort precedida de dolor i sofriment. Per aquest motiu, si “eutanàsia” significa etimològicament tanatos –mort– i eu –del grec “bona”, “adequada”, “equilibrada”, “serena”–, a priori, tots estaríem d’acord a defensar-la. Això és, al cap i a la fi, el que pretén la medicina pal·liativa, el desenvolupament de la qual al nostre país ha arribat a cotes altes de prestigi internacional per la seva excel·lència. De fet, tant en els casos recents, com en els anteriors, el que es destaca és aquest aspecte de l’eutanàsia i del suïcidi assistit.

 

No obstant això, el nucli de les discrepàncies amb els partidaris de l’eutanàsia és en el com s’aconsegueix l’objectiu d’una “mort digna”: provocant la mort del pacient; no estem parlant, per tant, de si la gent ha de morir dignament o no i sense dolor, sinó de quin mètode proposem, per alleujar aquest tràngol: teràpia pal·liativa –supressió del dolor i suport psicològic i moral– o, simplement, provocar-li la mort o facilitar-li el suïcidi.

 

Si som capaços de centrar el debat en aquest punt i el despullem d’accessoris interessats -com l’acarnissament terapèutic i postures ideològiques extremes- és possible que arribem a alguna conclusió que afavoreixi realment el bé comú, objectiu final de la política correctament entesa. Podrem fer-nos preguntes tan substancials com: “És propi de la medicina provocar la mort d’un pacient?”; o: “quan un pacient diu que vol morir, està demanant realment la mort o, en canvi, demana que l’ajudin? Com es pot evitar que es practiquin eutanàsies en contra de la voluntat del pacient? Com es pot fer prevaler el bé del pacient per sobre d’interessos forans, ja siguin d’una família cansada de cuidar, d’una administració pública aclaparada pels deutes o del col·lectiu mèdic?”.

 

Pel que fa a la segona consideració –el camí recorregut per altres països que ja van legalitzar l’eutanàsia fa anys– l’exemple més paradigmàtic és Holanda. De fet, hi ha molt pocs exemples més, perquè la immensa majoria dels països avançats han renunciat a regular-la, d’acord amb l’experiència holandesa precisament.

 

En efecte, si un analitza el contingut de la llei holandesa –o la belga o la de Luxemburg–, independentment de si s’està d’acord amb els fonaments ètics d’aquesta o no, podrà observar la preocupació del legislador per evitar abusos en la pràctica de l’eutanàsia: delimitació dels casos en què pot ser aplicada, necessitat de la sol·licitud reiterada per part del pacient, informes previs i requeriment d’un informe mèdic a posteriori… la realitat, reflectida en diversos informes i recollida en el llibre Seducidos por la muerte (Planeta), de Herbert Hendin, o en el més recent Cita con la muerte, d’Etienne Montero, és ben diferent.

 

En els últims anys, la pràctica de l’eutanàsia s’ha vist progressivament confinada a l’arbitri gairebé exclusiu del col·lectiu mèdic, i s’ha arribat de nou a un “paternalisme mèdic” del qual crèiem haver sortit amb el desenvolupament de la bioètica moderna i el reconeixement de l’autonomia del pacient: el metge és en moltes ocasions qui decideix a quin pacient i quan se li ha de practicar l’eutanàsia, sense que es donin ni abans ni després els requisits previstos per llei i esmentats anteriorment. És més, al professional que discrepa d’aquestes pràctiques se’l silencia o se’l margina.

 

És això el que volem per al nostre país?

 

* Josep Argemí Renom és catedràtic de Pediatria i director de l’Institut  d’Estudis Superiors de Bioètica, de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Rector emèrit de la UIC.