Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Per què Donald Trump

Salvador Aragonés

Molts es pregunten què ha passat perquè guanyés Donald Trump, si és un impresentable. Altres de més crítics diuen: “Els americans s’han tornat bojos”. Uns reclamen més prudència i esperen saber quins seran els primers passos que farà el president electe.

 

Des del primer dia, la caiguda de les borses mundials estava prevista, però ràpidament l’equip de Trump va llançar un missatge als mercats per dir-los: “No passarà res que pugui sacsejar l’economia mundial”. Les borses en poques hores van recuperar els nivells normals: havien captat el missatge. Només les dels països de Llatinoamèrica no es van recuperar perquè l’amenaça Trump és molt forta.

 

Quina ha estat la clau de l’èxit del nou president? Haver guanyat en l’amplíssim polígon industrial dels Estats Units, és a dir, entre les classes mitjanes empobrides per la crisi, amb majoria blanca, en els estats situats al sud dels llacs, entre Michigan i Pennsilvània, i també Florida, on cubans i hispans tenen un gran pes. Eren estats demòcrates —hi va guanyar Obama—, però s’han tornat republicans perquè Trump va saber veure el descontentament d’aquests ciutadans, a banda que hi va predicar un nacionalisme radical.

 

Trump no té tant de poder com se li ha volgut donar. És cert que el Partit Republicà té majoria al Congrés, al Senat i al Tribunal Suprem, però no passa com a la democràcia espanyola, en què un comitè federal dicta la política que ha de seguir el grup parlamentari. Allà cada diputat i cada senador, tot i que coincideixin en essència amb els valors del partit —Demòcrata o Republicà—, actua segons els interessos dels electors que representa.

 

És vox populi que importants diputats i senadors no estan d’acord amb el que Donald Trump va dir en la campanya electoral, i si executa el que ha promès tindrà bastants vots en contra del Partit Republicà. Un president té uns poders limitats, i encara que el seu partit controli Congrés i Senat, la seva tasca és des del primer dia negociar a fons amb diputats i senadors per tirar res endavant.

 

Hillary Clinton ha perdut les eleccions perquè no va connectar amb sectors clau del país, ja que les dones i els llatins no la van votar en massa. Per què? Perquè no se’n van fiar. Hillary és una dona que cau poc simpàtica als Estats Units, no només pel seu passat (de jove va pertànyer al Partit Republicà més liberal), sinó perquè des de la Clinton Foundation, que mou molts milers de milions, s’han fet actuacions barrejant l’àmbit personal i el polític, barrejant negocis amb els amics i enemics polítics en el camp nacional i internacional i en el món àrab en particular. Els Clinton (incloent-hi la seva filla Chelsie) pertanyen a l’establishment, que barreja negocis amb política sovint, amb moltes ombres no aclarides públicament, amb casos de corrupció, venent favors i molta falta de transparència.

 

D’això, no n’han dit pas res els mitjans de comunicació europeus, tots partidaris de l’establishment i de Hillary Clinton, i així Europa es va formar l’opinió que “amb Obama tot va bé” i “beata Hillary que ens salves del diable Trump”. Els mitjans ens han donat una visió simplista, estereotipada i enganyosa del que ha estat la campanya electoral americana.

 

Al final, gran decepció. Resultat inesperat. Els mitjans i els enquestadors es mereixen un suspens. Molts mitjans, en lloc d’informar i analitzar, volen controlar l’opinió pública, i amb aquesta intervenir políticament en les decisions dels governs. Als Estats Units els electors menteixen a les enquestes i fan poc cas del que diuen els mitjans en matèria política.

 

I les promeses electorals? Quantes vegades no es compleixen aquestes promeses! Obama va incomplir-ne moltes, entre les quals hi havia tancar Guantánamo. No va poder aconseguir-ho, simplement perquè un president dels Estats Units no és un dictador, ja que ha de pactar-ho tot fins i tot amb el seu partit, i perquè un president no només és ell, sinó tot un equip. Van dir el mateix de Ronald Reagan, un dels millors presidents dels Estats Units, al qual van titllar de comediant, de pallasso, però es va saber envoltar d’un equip excel·lent i va fer coses importants.

 

Per veure com ha caigut de malament la victòria de Donald Trump, n’hi ha prou amb veure les manifestacions en contra a nombroses ciutats nord-americanes. A l’esquerra li costa pair un resultat advers i surt al carrer a desfogar-se. Alguns, aquí, s’aferren a la majoria de vots de Hillary, però allò és Amèrica i no es discuteix el sistema electoral.

 

En conclusió, caldrà deixar un temps a Trump per jutjar el seu mandat, i caldrà conèixer el seu equip. Com va dir una Hillary Clinton una mica desencaixada, ell serà “el nostre president”. El país dividit s’ha de recompondre.

 

* Salvador Aragonés és periodista. Exdegà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (UIC Barcelona).