Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Persones amb criteri

Javier Junceda

No he conegut cap ocupador que contracti cervells. Més aviat crec que la majoria busquen persones amb criteri, capaces de respondre als reptes diaris, a partir dels coneixements professionals que han anat adquirint en el procés formatiu. En bona mesura, el nostre model educatiu ha focalitzat la funció en els diferents sabers tècnics o científics, cosa que ha postergat la preparació humana dels estudiants, l’enfortiment de les seves actituds davant la vida. Especialment a la universitat, tot allò que no constitueixi matèria d’estudi objectiu, especialitzat en cadascuna de les disciplines, continua sent titllat per alguns de poc acadèmic. Això contradiu el mateix esperit fundacional d’aquestes cases superiors d’estudis, d’acord amb el qual “los escolares sosegados en sus posadas, se han de empeñar en estudiar e aprender e facer vida honesta e buena, que los Estudios para eso fueron establecidos” (Partides d’Alfons X, partida II, títol XXXI).

 

Indubtablement, la missió de la universitat és la de preparar persones amb sòlids coneixements, però també de dotar-les d’eines que els permetin desenvolupar un paper preponderant en la societat. Ambdós aspectes, capacitació científica o tècnica i formació integral, han de constituir les seves fites, ja que en cas contrari continuarem generant legions de titulats que, com m’acostumava a dir amb sorna un vell parent, “saben de tot per no saber de res”.

 

Amb independència que molts dels estudis que es conreen a la universitat són per essència mudables i contingents, i requereixen per això una permanent actualització més enllà dels murs de l’acadèmia, la limitació obsessiva dels programes docents a la dada, la xifra o la teoria, oblidant l’ensenyament en valors, n’empobreix molt la funció i, per aquesta via, afavoreix ben poc el teixit productiu d’un país.

 

En puc posar algun exemple. En un procés selectiu per dotar una firma important d’un lloc de treball d’advocat júnior, es va escollir a qui, d’una terna de finalistes i sobre un únic supòsit pràctic, havia començat i acabat l’exposició manifestant els seus dubtes sobre la resposta: “Crec que la solució al cas és aquesta, però no n’estic segur, hauria d’estudiar-ho amb una mica més de temps”. En aquest gest d’humilitat i honestedat, segons el meu parer, es descobreixen unes quantes virtuts cardinals. I, per descomptat, es comprova un cop més que una actitud humana forjada en valors té, al marge dels aspectes morals, eficàcia plena en el món pràctic: un doble premi ètic i econòmic.

De tot això es desprèn que la universitat no és ni pot ser el substitut de la família en la colossal empresa consistent a convertir un jove en un home complet i brillant o una jove en una dona completa i brillant. Però sí que ha de contribuir a aquest procés d’aprenentatge reforçant, juntament amb els coneixements, les capacitats de l’universitari per ser autònom, educat, solidari; per treballar en equip; per comprometre’s per un ideal; per respectar el proïsme; per veure la feina com a mitjà per ajudar els altres; per tenir mentalitat universal; per ser, en definitiva, una persona de criteri.

 

Per aconseguir aquests propòsits ambiciosos les universitats han de disposar de docents que aspirin a ser exemplars. El doctor exemple és qui millor pot guiar l’estudiant en aquest camí de millora constant. De res ens serveix creure en la formació integral de l’alumne si a classe entra qui ni és expert en la matèria ni un model de virtuts. Per aquest motiu, el sistema de selecció del professorat hauria d’aprofundir no exclusivament en capacitats científiques, sinó, també, en actituds i habilitats de transmissió de valors humans. Tenir aquesta o aquella acreditació docent o investigadora hauria de ser, doncs, una condició necessària però mai suficient per accedir al professorat universitari. No sempre aconsegueixen superar aquests processos els qui tenen les condicions mínimes per formar persones.

 

Si les universitats no operen aviat aquest canvi de rumb, quedaran aïllades del context social i econòmic, perquè resultaran prescindibles. Els ocupadors necessiten universitaris amb criteri, no nanos que s’han limitat a esquivar exàmens per aconseguir un títol, un simple paper timbrat. Els operadors i el país necessiten joves emprenedors, que sàpiguen resoldre problemes per ells mateixos, que surtin a l’estranger i experimentin les dificultats, que trepitgin aeroports i camins rurals, que siguin seriosos i solvents…, però que tot això ho facin proveïts de coneixements d’última generació i d’una forma de viure que tingui en compte els altres i valori la feina ben feta.

 

Si aconseguim aquest objectiu, haurem fet certa la coneguda màxima segons la qual “una cosa és passar per la universitat i una altra de ben diferent, que la universitat passi per un”.