Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Pirates d’un mar nou

Montserrat Nebrera

El 2 de febrer passat vam celebrar a UIC Barcelona una jornada sobre pirateria a Internet. El debat va fer palès que aquest tema és una de les evidències més clares del moment de frontera que vivim, a causa del paper creixent de les noves tecnologies en les nostres vides i com aquest afecta idees tradicionalment acceptades, com ara la propietat intel·lectual i artística, i fins i tot l’accés de la gent a la cultura, tots reconeguts com a drets en els textos constitucionals occidentals. Perquè si la discussió va evidenciar que tothom s’enfronta al fenomen des del seu interès particular, totes les visions tenen una part de raó. Fem-ne un repàs.

 

D’una banda, s’hauria d’entendre que, si es protegeix la propietat tangible d’una bossa o d’un quadre, el dret reaccioni també intentant protegir altres propietats menys corporals, però no per això inexistents, com les idees, les invencions o les creacions artístiques. Algú podria objectar que en el món actual tot el que es pot vehicular mitjançant el ciberespai deixa de ser personal o privat i queda incorporat a una mena de propietat col·lectiva, però qui escriu una cançó voldria vendre-la com fa el forner amb el pa o com fa el constructor amb una casa. L’interès perquè la música o la literatura també puguin ser objectes comerciables el tenen sobretot els pesos pesants de la indústria cultural (productors, editors, distribuïdors…) i així, per una raó o per una altra, el cas és que és amb la finalitat comercialitzadora de la creació que el dret reacciona i, en el seu vessant més punitiu, qualifica de delicte tota mena d’acció que busqui lucrar-se amb la propietat intel·lectual o artística d’altri.

 

Però davant qui pensa —i l’Estat és part d’aquesta opinió— que la solució es troba a endurir la legislació que persegueix la pirateria o a ser més efectius en l’aplicació, hi ha qui creu que la creativitat de l’autor ha d’incloure ser capaç d’imaginar noves vies per fer arribar l’obra al públic consumidor, sense intermediació, però amb alguna mena de “fet diferencial” que dissuadeixi el destinatari final de “piratejar-la”.

 

Potser això no és del grat de totes les professions que han sorgit a l’entorn del creador i que s’emporten, si més no, la part més grossa del pastís. Però si “adaptar-se o morir” ha estat el tret definidor de la humanitat des dels inicis, davant dels moderns formats de comunicació, al creador no li queda altra opció que repensar-se, si no vol ser engolit per la realitat, tot i que ens sembli incomprensible.

 

Tanmateix, també hi ha qui proposa concebre l’art com una cosa de titularitat global, que no ha de ser sotmès a cap regla quant al seu gaudi per tothom. Un cafè pres amb el Melchor i la Mia, dos estudiants que ara estan a segon de Dret, em va posar sobre la pista que les noves generacions són d’aquesta opinió, més enllà de les fronteres encotillades del dret legislat. Fins i tot es pregunten si l’artista ha de viure de la seva obra, o hauria de passar com amb tants altres creadors d’altres temps, als quals el fet de morir en la misèria malgrat la seva reconeguda genialitat va permetre mitificar l’essència pura de l’art…

 

Però dos dubtes planegen sobre la realitat pirata: d’una banda, si sense cap tipus de guany per al creador serà possible preservar la creació artística, i fins i tot la tècnica, que no deixa de ser un procés creatiu, en alguns casos realitzat per visionaris, a vegades veritables obres d’art superiors al cinema, com alguns videojocs. Si serà possible que algú continuï creant si ningú contribueix a la seva subsistència. I en aquest sentit, i pensant en l’art més inútil —la inutilitat mercantil, s’entén—, en algun moment s’haurà de reprendre el debat sobre el mecenatge per fer possible obres com la de Miquel Àngel o com la de Gaudí. En tot cas, els dos estudiants “crítics” respondrien a aquest interrogant amb les experiències d’èxit d’alguns creadors, que han estat descoberts a Internet i que viuen dels milions de clics sobre la seva obra, i no precisament en la misèria.

 

D’altra banda, però, el segon dubte està justament relacionat amb aquesta mena d’art cibernètic, i la possibilitat que existeixi l’art en el futur si en el present es produeix un consum d’obra artística compulsiu, amb presses, irreflexiu, degut a la descàrrega massiva de música, cinema, fotografia, sense pagar per aquesta més del que costa una tarifa plana de telèfon. Perquè mesures com el cànon digital, aplicat al preu de qualsevol objecte comercial que pugui servir a la descàrrega de l’obra d’un altre, va topar en el debat amb la crítica, tant dels que creuen que pagant per Internet ja paguen prou com dels que mai ho utilitzarien per obtenir de franc qualsevol creació d’un altre que aquest no posi gratuïtament a disposició del públic.

 

La resposta de la generació digital és òbvia: sempre que canvien els formats canvia en part el contingut, però des dels primers papirs ha estat així, fins arribar a l’Inodor de Duchamp, considerat el 2004, per mig miler d’artistes, l’obra d’art més influent del segle XX. Si tot pot ser art, per què no l’art que excreta de la xarxa?

 

Per això, o arran d’això, es pot dir que la batalla contra la pirateria s’ha perdut en un altre àmbit, en un espai on ha quedat consagrada com una de les belles arts, i és el de l’opinió pública o, el que és el mateix, en l’àmbit de la terminologia.

 

Pirateria? El gaudi de la propietat d’un altre sense el seu consentiment és considerat delicte en el nostre sistema jurídic, però mai no se n’ha tipificat el consum, només la còpia i distribució de productes digitals com a forma de negoci, la qual cosa fa difícil eradicar una pràctica tan popular com el nom amb què es defineix. Els crítics han perdut la batalla en acceptar-ne un nom que, de tan evocador, ha allunyat la norma jurídica de la consideració social, amb la paradoxa que ha estat la creació artística —la literatura i, sobretot, el cinema— l’encarregada de conrear la visió romàntica d’un sistema que s’alça contra el sistema.

 

Que no se m’enfadi el creador (en minúscula), però com en les professions en general, i si les noves tecnologies han vingut per quedar-se, la humanitat haurà de trobar la manera de conviure amb les seves creacions per no caure en ridícules contradiccions o en el victimisme.

 

* Montserrat Nebrera és professora de la Facultat de Dret (UIC Barcelona)