Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Por al fracàs

Alfonso Méndiz

Segons diuen les enquestes, avui els joves tenen més somnis i projectes que la generació anterior. Però la majoria d’aquests somnis es malmeten per la por de fracassar. Molts joves es tallen les ales a si mateixos per por al ridícul, a no saber fer alguna cosa o a no agradar als altres.

 

Amb aquesta dada present, em ve al cap una història que ens parla de superar les pors i de no paralitzar-nos per aquestes pors.

 

Va passar a Grècia, al segle IV abans de Crist. Un jove atenès, que pertanyia a una família mercantil rica, vivia feliç i despreocupat fins que als 7 anys va quedar orfe. El seu pare, que posseïa una fàbrica d’armes, li va deixar una immensa fortuna, però els seus tutors la van exhaurir i dilapidar abans que ell se n’adonés. Tot d’una, va quedar en una lamentable pobresa, i es va veure obligat a fer els treballs més servils. Quan tenia 16 anys, va assistir a un judici públic, i va quedar enamorat de l’eloqüència de l’orador, Cal·lístrat d’Afidnes. La brillantor del seu discurs el va impressionar tant, que aquest dia va decidir dedicar tota la seva vida a l’oratòria. I així va ser. Cada dia, en acabar els seus treballs, passava hores assajant discursos que havia preparat anteriorment. Assistia a les vistes judicials i als discursos a l’areòpag per prendre idees dels oradors i aprofitar-les després en la seva argumentació.

 

Després de quatre anys practicant, va fer per fi el seu primer discurs… Va ser un fracàs rotund. Entre altres coses perquè el nostre home era tartamut, i tenia una veu estrident. Els assistents no van tenir pietat: el van escridassar, i se’n van riure… Les burles i els improperis van accentuar el seu nerviosisme i va haver de marxar sense poder acabar.

 

“Deixa-ho córrer! Aquesta professió no està feta per a tu!”, li deien els seus amics. Però el jove no es va acovardir. Va continuar practicant cada nit. Sovint, anava a les platges fins a on trencaven les onades per parlar alt, tractant d’imposar la seva veu sobre el brogit del mar. A més a més, es posava a la boca diverses pedretes per enfortir els músculs de la llengua. De vegades sagnava, i sovint quedava afònic. Però continuava practicant.

 

Per fi, als 27 anys, va tenir l’oportunitat de pronunciar un gran discurs públic davant els ciutadans d’Atenes, la seva ciutat natal. L’èxit va ser aclaparador. La gent va aplaudir entusiasmada en diverses ocasions, i en acabar, el van portar a coll pels carrers. En pocs anys, es va convertir en el millor orador del seu temps, i entre els anys 357 i 352 abans de Crist va pronunciar uns brillants discursos contra la corrupció política d’Atenes que encara avui s’estudien pel perfecte lligam dels arguments i per l’elegància de la seva exposició. Però, sobretot, perquè van ajudar a canviar una situació política degradant.

 

Es deia Demòstenes, el primer gran orador de la història, el primer gran comunicador del qual encara podem aprendre. I només uns quants anys abans era un jove sense llar ni futur, amb una tartamudesa estrident i una horrible veu escardalenca. Res no va ser —per a ell— fàcil ni còmode. Però va fer una gran cosa, i va aconseguir el seu somni. Va aprendre, a la forja de l’esforç, el valor de la tenacitat i de la constància. Sobretot, va aprendre a perseguir els seus somnis, tot i les dificultats.

 

Por al fracàs? Avui dia, que tant idolatrem el fet de tenir èxit a la vida, oblidem que aquest èxit —com el de Demòstenes— sol tenir al darrere una llarga història de fracassos. I, al mateix temps, infravalorem l’experiència formativa de cada fracàs.

 

Hem de ser persones que somiïn… grans somnis! Però sabent que s’assoleixen amb anys d’esforç, després de molts fracassos. I no buscant l’èxit, sinó el rigor; no la drecera fictícia, sinó el camí autèntic; no l’aplaudiment de tothom, sinó el servei als altres. Tota la resta —èxit, aplaudiments— arriba sempre de més a més, i és —en tot cas— secundària.

 

Aquesta lliçó és la que ens va llegar Demòstenes. La lliçó de l’esforç i de no desanimar-se davant el fracàs aparent.

 

* Alfonso Méndiz, degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (UIC Barcelona).