Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Posar la cultura al centre

Vicenç Villatoro

Hi ha moltes maneres de posar la cultura al centre de la vida col·lectiva. Una d’elles, a l’abast de les universitats, és l’aposta pels estudis humanístics o també per les tècniques de gestió cultural, en les quals allò que figura que és adjectiu —cultural— ha de tenir més força i més importància que allò que aparentment és substantiu: la gestió. Es pot fer també des dels mitjans de comunicació, des de les polítiques públiques, des del voluntariat o des del mecenatge. Però alguns creiem que fer això —posar la cultura al centre— no només és útil, sinó que probablement és imprescindible. Alguns creiem que la cultura —en el sentit que atribuïm generalment a la paraula, vinculada amb les humanitats, les arts, la creació— és la resposta. Creiem que la cultura forma part de la solució. Creiem que la cultura forma part de la recepta que ens ha de guarir.

 

Llavors alguns es pregunten: si la cultura és la resposta, ¿quina és la pregunta?; si és la solució, ¿per a quin problema?; si és la recepta, ¿contra quina malaltia? En altres paraules, es pregunten quin sentit i quina utilitat té fer estudis humanístics, polítiques culturals (en el model europeu continental, en què la cultura forma part de l’oferta bàsica de l’Estat del benestar) o voluntariat o mecenatge cultural (sobretot en el model anglosaxó, en què la cultura és central en aquesta autoorganització de la societat). Doncs alguns creiem que la gràcia és precisament que la cultura és la resposta a moltes preguntes, la solució a més d’un problema central i la recepta contra alguns dels riscos de malaltia social més inquietants actualment.

 

Alguns veuen la cultura com una cosa estrictament ornamental, com allò que fa més bonica o agradable la vida. I ho és. La cultura és consum, o a mi m’agrada més dir gaudi (de fet, el que m’agrada més és dir una cosa que es disfruta, encara que el barbarisme no sigui admès). No ho hem d’oblidar: la cultura és consum cultural. Però és també l’espai de la creació i la creativitat: hem de posar la cultura al centre de la vida pública perquè els ciutadans la puguin consumir (gaudir, disfrutar) i perquè els creadors puguin desplegar el seu talent creatiu. Per tant, hem de valorar el paper de la cultura i el de les polítiques culturals, i veure si aquestes aconsegueixen incrementar-ne el consum —és a dir, ho repeteixo, el gaudi— i la producció —és a dir, la creació i la creativitat. Tanmateix, aquests no són els únics barems ni els únics objectius.

 

Per exemple, és obvi que la cultura també és identitat. Som el que som a través de la cultura. El nostre ADN més potent, fins i tot més que el genètic, és el cultural, allò que hem après, allò que compartim amb la humanitat, allò que hi aportem de divers i de singular. La cultura és també participació: en un moment en què ens demanem com els ciutadans poden participar en el bé comú, més enllà de pagar impostos i anar a votar, ens adonem que el món de la cultura és el que ofereix més iniciatives i més canals perquè la societat organitzada treballi espontàniament per al bé comú: és important, per saber l’èxit d’un acte, avaluar quina n’ha estat la qualitat objectiva, quanta gent hi ha anat o quin esforç d’organització social, de reunions, de trobades, ha comportat organitzar-lo. La cultura també és, en conseqüència, una eina de vertebració de les societats, de cohesió social, un d’aquells fils que construeixen societat, entesa com un cos orgànic, com un teixit, més que no pas com una conjunció de gent que viu al costat d’altra gent, amb tots els riscos d’impermeabilització entre si, de fragmentació social i, per tant, en el fons de confrontació.

 

Així mateix, la cultura és economia, té importància econòmica. D’entrada, la cohesió social és un bé econòmic i social que va més enllà de la cultura. Però, a més, les indústries i les empreses de la cultura seran —ja ho són— un sector essencial en les economies dels països com el nostre, amb un gran patrimoni, amb una herència de creativitat i amb una tradició cultural forta. La cultura és, a més, la gran targeta de presentació de tota una societat. Si se’m permeten els exemples, el turisme a Barcelona no ve només a veure Gaudí, però si no hi hagués Gaudí la imatge de Barcelona perdria una part molt important de la seva potència i atractiu. Itàlia ven internacionalment la imatge del bon gust i de la joia de viure. Alemanya, la de solidesa i solvència. Aquestes imatges s’han construït des de la cultura, sobretot. És la producció cultural, l’imaginari cultural, el que ens genera les valoracions sobre els països o els territoris, que afecten —benèficament o malèficament, segons el cas— tot allò que fan. Itàlia ven oli i sabates i Alemanya, cotxes, gràcies també a referències, a imaginaris, que han construït a través de la cultura, com Leonardo, Miquel Àngel, Goethe o Kant.

 

Però sobretot, la cultura participa des del centre en la gran qüestió: el triangle entre la curiositat, el coneixement i la formació. O dit d’una altra manera, en la millora del material humà d’un país. Al segle XIX un dels grans debats universals va ser el de la riquesa de les nacions. Per què unes nacions esdevenen riques, encara que no tinguin grans recursos naturals, i altres que els tenen no. I la resposta és la gent. La formació de la gent. I no tant sols la formació tècnica o laboral, sinó la qualitat total. Els coneixements, els valors, les actituds. Certament, el coneixement científic és central per entendre el món i per transformar-lo. Però el coneixement humanístic també. Per entendre el món cal Newton o Einstein, però també Shakespeare i El Quixot. No l’humanisme tot sol, en exclusiva, no més que ciència. Però tampoc menys. La cultura fa que la gent sigui millor. Tampoc no és una fórmula exacta i infal·lible. Algunes de les grans barbàries del segle XX s’han produït en contextos fortament culturitzats, però és la millor que tenim.

 

Posar la cultura al centre de la vida pública no és un exercici de sofisticació, de nostàlgia o d’hipersensibilitat. És una qüestió de realisme i de necessitat. Sigui quina sigui la pregunta, siguin quin sigui el problema, segur que la cultura és la resposta i la solució, o en forma part.

 

* Article de l’escriptor i periodista Vicenç Villatoro, escrit a partir de la conferència que va impartir com a padrí de la promoció a l’acte de graduació dels alumnes del grau en Humanitats i Estudis Culturals i del màster en Gestió Cultural de la UIC.