Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Quant val la universitat?

Miquel Urmeneta

Les millors universitats del món són als Estats Units d’Amèrica segons els rànquings. Tot i això, allà els qui hi confien no arriben a la meitat de la població adulta (48 % el 2018 segons Gallup) i la majoria pensen que aquesta institució va pel mal camí (61 %, segons Pew Research Center). Què falla? Ha traït els seus principis? En realitat, els problemes són de caire més pràctic. Els retrets que susciten més consens són l’elevat cost de les matrícules (84 %) i la percepció que no proveeixen els estudiants de les habilitats necessàries per tenir èxit al món laboral (65 %). Tot i això, altres enquestes diuen que les empreses sí que valoren els títols universitaris.

 

A Espanya la universitat ha mantingut un bon prestigi durant aquests anys de crisi, en els quals la confiança en moltes institucions ha baixat força. Alguns analistes pensen que és possible que les retallades hi hagin ajudat. El fet que algunes es colin entre les 200 primeres del món també ha pogut crear simpatia (i, a Catalunya, que la UB hagi estat durant anys la primera de les universitats de l’Estat). És curiós aquest contrast amb els Estats Units pel que fa a la ràtio satisfacció-qualitat (segurament la diferència de preus hi juga un paper important).

 

En aquest context, han tingut lloc les acusacions creuades entre líders polítics espanyols arran de màsters no cursats, primer, i després, per possibles tesis doctorals plagiades. L’impacte d’aquests casos sobre la imatge d’aquesta institució encara està per veure. Ara bé, tot i que el prestigi quedi tocat, els efectes poden ser beneficiosos: potser estem més malament del que ens pensem. Aquests episodis han fet palès dues coses, entre d’altres. D’una banda, que algunes universitats es presten a pràctiques fraudulentes que els sistemes de control no són capaços de detectar. I, de l’altra, que tenir un títol universitari dona prestigi, serveix per embellir un currículum. Aquest segon punt és comú a sistemes tant diferents com l’americà i l’espanyol.

 

Potser semblen conclusions massa òbvies. Tanmateix, això és el que em sembla més rellevant: que es doni per descomptat que la universitat serveix per preparar pel viatge al món laboral o, si més no, per expedir-ne el passaport. Res més? Fer ciutadans crítics, amb sentit cívic i cultes? Aquesta servitud de la universitat amb el mercat és realment molt recent en termes històrics. A Anglaterra, fins a principis del segle XX el model d’universitat era el d’una comunitat en la qual tant els professors com els alumnes estaven compromesos a millorar personalment i a fer créixer el tresor de la cultura de la seva societat.

 

Actualment tot el sistema està orientat en una altra direcció: certificar treballadors productius. És el que els ciutadans i les empreses demanen, és el que els rànquings valoren i, finalment, és el que les universitats donen (algunes amb més rigor, altres amb menys). En aquest sentit, crec que la crisi de la universitat té molt a veure amb la desorientació que al meu entendre pateixen les nostres societats. Mentre ens queixem dels efectes de la crisi econòmica —i hi tenim tot el dret— alimentem la mateixa lògica que els va produir. Prioritzar l’èxit individual entès des del punt de vista financer té un preu que hem hagut de pagar com a societat. I el preu ha estat —penso— molt alt: el bé, la veritat i la bellesa.

 

* En Miquel Urmeneta és professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació (UIC Barcelona). @miquel_urmeneta. Article publicat pràviament a Valors.