Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Qui cuida el cuidador?

Maria Dolors Navarro

És ben sabut que la malaltia crònica produeix un gran impacte en la vida de les persones que la pateixen i en les seves famílies, que s’han d’adaptar a la nova situació fins a aconseguir un cert equilibri en l’entorn personal i familiar. No obstant això, aquest equilibri no és fàcil de recuperar. L’entorn més immediat del malalt, la família i, sobretot, el cuidador viuen així una dualitat: la de la malaltia de la persona estimada i la del procés d’adaptació personal i familiar davant la nova situació.

 

En la nostra societat, la majoria dels cuidadors informals són dones. Potser és perquè les dones presenten una esperança de vida més llarga que la dels homes, però també perquè, tradicionalment, han adoptat la responsabilitat d’atendre els membres de la família. Així és que solen ser les encarregades de prestar les cures informals en la major part dels casos de malaltia.

 

Les cures informals són el conjunt d’accions realitzades per atendre les necessitats d’una persona malalta o discapacitada amb la qual el cuidador manté una relació personal. Tanmateix, els cuidadors informals no solen estar preparats per assumir aquestes cures durant un temps prolongat.

 

Sorgeix així el concepte de càrrega del cuidador com el pes o la responsabilitat que assumeix una persona quan cuida i atén un ésser estimat en situació de dependència. Aquesta càrrega està relacionada amb el temps i les circumstàncies que envolten la situació familiar i, a més, amb l’impacte que la situació produeix en el mateix cuidador, tant físicament com emocionalment i socialment.

 

L’acció de cuidar un ésser estimat pot augmentar l’autoestima del cuidador, així com la seva pròpia eficàcia a l’hora d’atendre les necessitats del malalt, el seu creixement personal i el fet de sentir-se bé amb un mateix. No obstant això, i a banda dels problemes físics relacionats amb la cura que pot presentar la persona, entre les afeccions més freqüents que apareixen en el cuidador hi ha el cansament i la depressió, així com la dificultat de mantenir una vida relacional i social amb l’entorn, cosa que fa que el cuidador es vagi sentint cada vegada més aïllat. Aquesta situació pot provocar en la persona una pèrdua de la pròpia identitat, una lluita interior, ràbia o desig de reprendre el control de la pròpia vida. Al seu torn, el fet que el cuidador sigui conscient d’aquests sentiments pot provocar-li una sensació de culpa.

 

És imprescindible, per tant, que s’estableixi una bona relació i comunicació entre el cuidador i l’equip de professionals que porti el malalt. En situació de vulnerabilitat, pacient i cuidador valoren enormement, a més de les seves competències tècniques, les competències humanístiques que els professionals puguin transmetre. La informació de qualitat, l’empatia, la calidesa en el tracte i la proximitat faran que el cuidador pugui exercir la seva funció en més bones condicions.

 

Cal respondre a la situació de vulnerabilitat per la qual passa el cuidador amb un assessorament i suport eficaç que contribueixin a millorar el seu benestar i el del pacient, no només físicament, sinó també emocionalment.

 

* Maria Dolors Navarro és la directora de l’Institut Albert J. Jovell de Salut Pública i Pacients, de UIC Barcelona.

Article publicat a la revista New Medical Economics.

 
 
Educar en llibertat
Savis 2.0