Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Qui no ha estat mai espiat?

Joaquín Luna

Un professor universitari nord-americà relatava l’impacte que li va causar la visita al memorial d’Hiroshima, la ciutat màrtir japonesa arrasada per la primera bomba nuclear de la història. Al final de la visita, incòmode, va expressar com millor va saber unes paraules de vergonya i condol a un col·lega japonès que l’acompanyava. Després de les disculpes balbucejants, el japonès el va asserenar: “És que et penses que si nosaltres haguéssim tingut la bomba atòmica el 1945 no l’hauríem llançat sobre una ciutat del teu país?”.

 

Les revelacions d’Edward Snowden, exanalista de la NSA, sobre l’espionatge a gran escala dels Estats Units als aliats europeus (i a gegants llatinoamericans com el Brasil) han causat enrenou i certa indignació, no tant pel fet en si, sinó per la magnitud de les escoltes, la qualitat dels espiats (la cancellera Merkel, per exemple, així com trenta-quatre caps de govern o d’Estat, la majoria de països aliats) i la perplexitat ciutadana, que tendeix a desconfiar del que faci olor de Gran Germà.

 

L’escàndol és relatiu. Discretament, Washington s’ha disculpat (el president Obama i el seu secretari d’Estat, John Kerry, han promès noves regulacions), però alhora es desprèn que els serveis d’intel·ligència locals n’estaven al corrent –i coproduïen les escoltes– i també eren beneficiaris d’aquesta relació (cap país té la capacitat tecnològica dels Estats Units). En el cas d’Espanya, els Estats Units van recordar el suport tecnològic al sistema Ekelon en la lluita contra el terrorisme d’ETA i el suport en l’espionatge dels islamistes més radicals… Dos assumptes capitals que expliquen la tèbia –i realista– reacció del Govern espanyol.

 

Tampoc els governs europeus no han volgut atiar la polèmica i han optat, bilateralment, per negociar un nou marc, al marge de la Unió Europea en conjunt. No ha descarrilat la imminent ronda negociadora sobre el Tractat de Lliure Comerç, un dels objectius econòmics més importants del president Barack Obama. Un estudi de la Unió Europea estima que el Tractat afegiria 120.000 milions d’euros al PIB dels vint estats membres. Al cap i a la fi, qui no ha espiat mai a la vida?