Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Ràpid, ràpid…

Javier Junceda

Som la generació WhatsApp. La del tweet, la del menjar ràpid, la del “vinga, vinga, que tinc pressa”. La del zàping. Tot a tota velocitat. Tot ara mateix, a l’instant, que no hi ha temps per perdre. Pim-pam-pum. Antiàcids, ansiolítics. El minut s’ha convertit en hora i l’hora en setmanes. Anem per la vida com bòlids, amb velocitat de vertigen; ansiosos, neuròtics; com si estiguéssim a punt de morir-nos demà o arribéssim tard a apagar un gran incendi. Speed II o De prisa, de prisa, en sessió contínua.

 

Hi deuen tenir alguna cosa a veure les noves tecnologies de la comunicació? Molt em temo que sí. Rebo diàriament, de mitjana, un centenar de correus electrònics, als quals he de sumar una dotzena de missatges de mòbil, si bé en aquest últim cas amb contingut habitualment jocós. No puc encarregar a ningú que m’ho gestioni, perquè es tracta, moltes vegades, d’assumptes de caire personal o professional que he d’atendre en persona i amb el deteniment que es mereixen. Tampoc puc deixar per a l’endemà la resposta, perquè se m’acumula la feina i els meus comunicants esperen notícies meves al més aviat possible, a més que ells també estan envaïts per l’emergència que imposa l’ambient virtual. Conclusió: he de despatxar els missatges a mesura que van arribant, cosa que es complica molt quan estic immers a fons en qüestions professionals, acadèmiques o familiars.

 

Necessitem, sens dubte, limitar l’ús dels correus electrònics i els missatges al mode humà. No pot ser que se substitueixi el contacte personal per l’enviament d’un correu electrònic, encara que calgui esperar una mica de temps per tancar una trobada determinada. Excepte aquells temes que es puguin considerar de certa urgència —que no poden ser la majoria— i la remissió de documentació d’interès, tota la resta ha de retornar al terreny de la relació entre persones, cara a cara. Els correus no permeten apreciar els accents, l’entonació, el context, la mirada del remitent. I tot això contribueix, en un grau altíssim, a perfilar la comunicació humana.

 

Els correus, a més, els carrega el diable. Ens fiquem habitualment en embolics monumentals quan no ajustem bé les paraules al que pretenem dir, precisament perquè el destinatari no ha de conèixer l’estat d’ànim o les circumstàncies en què es redacta un missatge. Per no parlar del que anomeno col·loquialment “llençols” de paràgrafs i més paràgrafs, que de ben segur farien les delícies dels psicoterapeutes.

 

Keep calm and breathe. Posem el fre i comencem a viure al ritme que la nostra biologia ens assenyala que és l’adequat. El doctor Marañón ja ho va apuntar fa dècades, quan va sentenciar que el gènere humà tenia una gran virtut, la rapidesa, però que s’havia de vigilar perquè no acabés sent un vici, la pressa.

 

Si no ho fem així, em temo que entre l’e-mail i el WhatsApp acabarem ben aviat a la safata de reciclatge. O havent de reinicialitzar-nos.

 

*Javier Junceda, degà de la Facultat de Dret

 
 
Tres espècies
Quant val una vida?