Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

El repte genuí de la universitat

Pedro García del Barrio

Els professionals que treballem en un entorn universitari compartim la passió per aprendre. Si no fos així, seria senyal que no hem entès l’objectiu de la nostra dedicació. L’àmbit acadèmic ofereix un espai inigualable per conrear-hi la reflexió pausada i el debat intel·lectual. Així, les converses amb col·legues, alumnes i altres membres de la comunitat acadèmica conviden a contrastar les pròpies idees i permeten madurar postures sobre assumptes de diversa índole.

 

Un dels temes de discussió és el predomini del relativisme. Malauradament, avui dia ens hem acostumat a conviure amb un atac vehement contra l’existència de veritats objectives, i qui gosa desmarcar-se de la postura relativista és immediatament acusat de presumpció i intolerància. “L’home està fet per dubtar de si mateix, no per dubtar de la veritat —deia el genial Chesterton—, i avui s’han invertit els termes (…). L’escèptic d’ara és tan humil que dubta que aprengui cap cosa”.

 

I en un altre lloc d’Ortodoxia, un dels seus aclamats assajos, prossegueix: “Ens conjura l’anarquisme que siguem artistes audaços i no tinguem en compte cap llei ni cap límit. I no es pot ser artista sense lleis ni límits. L’art és limitació; l’essència de tota pintura és el contorn. Quan dibuixeu una girafa heu de fer-li el coll llarg. I si, segons el vostre audaç sistema de creació, us entesteu a pintar-la amb el coll curt, aviat us convencereu que no sou lliures de pintar una girafa com us vingui de gust. Entrar en el terreny dels fets és entrar en el món dels límits. Les coses poden emancipar-se de certes lleis accidentals o superposades, però no poden escapar-se de les lleis de la naturalesa. Es pot alliberar un tigre d’una gàbia, però no de les taques de la pell. No es pot alliberar un camell del pes de la gepa; seria voler alliberar-lo de la condició de camell. No pretenguem animar, com fan aquests demagogs maldestres, els triangles perquè s’emancipin de la tirania dels seus tres costats. El triangle que s’hi atrevís, aviat arribaria a un terme lamentable”.

 

La postura del relativisme queda així retratada no només com a incongruent, sinó com a desagradable. Sense punts de referència, el relativista acaba fàcilment abocat al desemparament i l’angoixa. Convé llavors estar alerta per no deixar-se entabanar per una mena de tolerància asimètrica que sembla haver guanyat la batalla a l’opinió pública. Segons aquesta, es podria ser tolerant amb tot menys amb els qui tinguin principis clars i valors ferms.

 

Doncs bé, únicament des del compromís amb la veritat es pot entendre l’enormitat de la missió que exerceix tota institució universitària autèntica. Les universitats estan cridades a realitzar una tasca cabdal: redescobrir una vegada i una altra la relació de l’ésser humà amb la veritat; ja que en aquesta relació rau ni més ni menys que la seva pròpia dignitat. Per contra, una excessiva obligació sobre el que és útil podria frustrar l’excelsa tasca de la universitat, que —segons Romano Guardini— és la que  aconsegueix evitar que es dissolgui la dignitat de l’home com a ésser espiritual, per acabar transformat en una simple peça de l’engranatge mercantil o estatal.

 

Cal, per tant, transcendir tota percepció merament utilitarista i professionalitzadora si volem evitar que la missió de la universitat quedi diluïda. No es tracta de deixar de banda la necessària capacitació professional, sinó de convèncer-se que la competència professional no és l’objectiu principal —i encara menys l’únic— de la universitat. Per això l’humanisme cristià que informa l’ideari de la nostra institució va en consonància amb l’esperit universitari més genuí, ja que es procura que tota la comunitat acadèmica formi part d’uns valors dels quals la societat està molt necessitada.

 

Amb tot, no és la meva intenció oferir un panorama ombrívol, sinó suscitar adhesió al compromís per a un futur millor, assenyalant certes amenaces que des de fa temps planen sobre Occident. Per fer-ho, em sembla que val la pena llegir les reflexions d’Evelyn Waugh, que s’han atrevit a trencar la barrera del que és “políticament correcte”; sorprenents per l’any  en què van ser expressades, el 1930: “En la fase de la història europea en què ens trobem ara, la qüestió ja no es dirimeix entre el catolicisme, per una banda, i el protestantisme, per l’altra, sinó entre el catolicisme i el caos (…). Arreu veiem avui la negació pràctica de tot el que estableix la cultura occidental. La civilització —i no em refereixo al cinema parlat o al menjar envasat, ni a la cirurgia o la higiene, sinó a la total configuració artística i moral d’Europa— no té en si mateixa el poder de sobreviure. La supervivència li ha arribat a través del cristianisme, i sense aquest no té sentit ni té força demanar lleialtat. La pèrdua de fe en el cristianisme i la consegüent falta de confiança en els principis morals i socials s’han vist encarnades en l’ideal d’un estat materialista i mecanitzat… Ja no és possible rebre els beneficis de la civilització i, al mateix temps, negar la base sobrenatural sobre la qual aquesta descansa”.

 

Hi ha molt en joc, com el 1980 assenyalava el Nobel de Literatura Aleksandr Soljenitsin, en el llibre El error de Occidente: “El món occidental arriba a un moment decisiu. En els propers anys es jugarà l’existència de la civilització que ell mateix ha creat. Crec que no n’és conscient. El temps n’ha erosionat la noció de llibertat. S’han quedat amb el nom i n’han fabricat una nova noció. Han oblidat el significat de la llibertat. Quan Europa la va conquistar cap al segle XVIII, era una noció sagrada. La llibertat desembocava en la virtut i l’heroisme. I ho han oblidat (…). En el fons, pensen que la llibertat s’adquireix d’una vegada per totes i per això es permeten el luxe de menysprear-la. Estan lliurant una terrible batalla i actuen com si es tractés d’un partit de tennis de taula”.

 

Era la condemna d’un dissident rus que havia patit la repressió dels gulags a l’antiga Unió Soviètica, que parla del significat de llibertat, i convida a discrepar legítimament quan els dictats de la cultura imperant no estan d’acord amb la llibertat o amb la dignitat de les persones.

 

En un temps de reptes i inquietuds com aquests, es necessiten treballadors honrats, amb sentit de l’humor, autonomia i vigor; capaços de llançar-se a grans empreses i comprometre-s’hi. Persones “de fiar”, a qui es pugui reconèixer per la competència, però també per l’honestedat. Professionals que s’escapin del parany de buscar  un èxit professional desmesurat costi el que costi, que acaba per malmetre altres dimensions de l’existència humana. Es requereixen persones comprensives, solidàries, que sàpiguen “fer-se càrrec”; gent oberta a la diversitat, però igualment capaç de mantenir-se ferma a l’hora de defensar valors essencials. Persones audaces que s’atreveixin a reconèixer els principis vertebradors de la cultura occidental, com la llibertat i la dignitat humana, que si s’abandonen seria un suïcidi més que una temeritat.

 

No són “triomfadors” el que cal, sinó professionals compromesos. Necessitem una sana ambició professional conciliable amb la lògica del servei, d’aportar, postergant el propi interès en favor de l’interès general, dels altres o de la institució on es treballa. Alguns jutjaran aquestes consideracions com a somnis, com a utopies pròpies d’un àmbit universitari, però incompatibles amb altres entorns professionals. Considero, però, que seria menys realista claudicar en l’intent de defensar valors tan crucials com els que s’han recordat aquí. En la mesura que la nostra vinculació amb la Universitat Internacional de Catalunya contribueixi a defensar aquestes fites i reptes tan lloables, l’obstinació dels que treballem aquí haurà pagat la pena.

 

* Pedro García del Barrio és professor de la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials (UIC Barcelona).