Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Els reptes de les empreses familiars

Antoni Bosch

Aquest article l’he titulat “Els reptes de les empreses familiars”, però he dubtat. Potser s’hauria de titular: “El teu progrés depèn de les empreses familiars”. Explica més bé el que vull dir a mesura que s’avança en la lectura d’aquest. La idea és molt senzilla i faig servir un símil per explicar-la.

 

Cada vegada que es crema un bosc, es crema alguna cosa de nosaltres. Cada vegada que mor una empresa, alguna cosa en nosaltres també es mor. Pot semblar exagerat però si es pensa amb deteniment no ho és. Per pensar amb deteniment cal notar els milions d’empreses familiars que hi ha i apuntar que un altíssim percentatge són empreses molt petites. Són com petits boscos que s’estenen per tot el país, n’hi ha milions. Un de sol no és important, però el conjunt no pot retrocedir. És l’ecosistema. Una cosa semblant passa amb les petites i mitjanes empreses –la gran majoria– familiars. Són part de l’ecosistema econòmic i social.

 

Són a tot arreu i en tots els sectors. No és únicament el petit bar o restaurant; la botiga propera; la llibreria o la perruqueria. No és només això, també són marques de prestigi que tenen productes de qualitat en rams tan diversos com l’alimentació, la moda o la investigació més puntera. D’aquí que no sigui estrany que a Espanya –com en altres països– les empreses familiars siguin mimades pels poders públics i estimades per la societat ja que en formen part.

 

Quins són els reptes de l’empresa familiar? Són moltíssims, innombrables. Cada empresa té els seus propis reptes. No obstant això, no hi ha dubte que els reptes comuns són bàsicament dos: ser familiar i assegurar-se la successió. Aquests són reptes macroeconòmics i també macrojurídics. Penso que es pot afirmar que el legislador hauria de tenir presents aquestes dues qüestions a l’hora de regular o simplement d’executar polítiques de foment.

 

El primer repte és ser familiar. Diguem que això es troba en el concepte. Darrere d’una empresa d’aquest tipus hi ha una família: un pare o una mare empresaris i uns fills o néts futurs successors. “Cal cuidar la família, perquè l’empresa prosperi”, pot afirmar-se. El repte número u és cuidar la família. Per què? Perquè les crisis familiars no existeixin o, si existeixen, no influeixin –almenys significativament– en la marxa de l’empresa. La separació o el divorci de l’empresari o empresària és una mala notícia per a la família i per a l’empresa. Prendre consciència com a col·lectiu essencialment vulnerable al deteriorament de l’ambient familiar és un repte. Considerar que les crisis matrimonials són dolentes i cal evitar-les, no només és de sentit comú, sinó que cal saber-ho i comprendre-ho.

 

Planificar la successió

 

Un segon repte és aconseguir una successió exitosa. Es tracta de passar, més ben dit, lliurar l’empresa a la generació següent: de pares a fills, de fills a néts i així successivament. Les empreses que ho aconsegueixen i són de tercera, quarta o cinquena generació deixen de ser petites i mitjanes empreses per convertir-se en grans empreses, de vegades molt grans. Tots en coneixem exemples.

 

Penso ara en una empresa petita i familiar dedicada a la fabricació d’essències. El fundador va començar amb un petit laboratori fent barreges i venent a l’engròs. Primer a Espanya: crea una xarxa de distribució en el territori nacional, i després, a força d’anar a fires i córrer pel món, comença a créixer: Europa, Orient Mitjà, Amèrica. És una història real. Però moltes d’aquestes històries s’han produït i es produeixen a Catalunya centenars de vegades al llarg dels últims anys. Aquest és un dels patrimonis socials i culturals que cal defensar: les nostres pimes familiars.

 

Com a societat penso que hem de plantejar-nos la pregunta següent. Val la pena, després de l’enorme esforç personal, familiar, social, empresarial, financer, de no ocupar-se de la successió? Ja s’entreveu que el segon repte de l’empresa familiar és procurar una bona successió. Utilitzo la paraula encertada “procurar” perquè això de la successió no és tan senzill. Planificar la successió –un dels conceptes estrelles del món de l’empresa avui– és una cosa molt, molt complexa. Per què? Per molts motius. El primer, perquè mai no hi ha pressa. Ningú en plena forma no pensa que s’hagi a morir demà o en uns mesos. Precisament, la manca d’urgència és un inconvenient. Unida a la manca d’urgència hi ha un fet evident: una certa i total repulsió a parlar de la nostra mort.

 

Trobar un successor

 

Precisament, l’altra cara del repte és trobar un successor o diversos. Això sí que és realment difícil. Ho aclareixo. Succeir algú és molt fàcil: només cal acceptar-ne l’herència, adjudicar-se’n els béns i et converteixes en propietari. Però succeir en un empresa no és el mateix. Parlem una mica de lideratge. Tot empresari és un líder. Saber assumir riscos és una qualitat típica de l’empresari, potser la qualitat que el distingeix de la resta dels mortals: el que no arrisca no guanya. Però aquesta facilitat no hi és –que jo sàpiga– en l’ADN, ni es transmet per herència.

 

Trobar un successor és un repte clau. El successor ha de tenir unes qualitats pròpies però no hi ha dubte que pot ser “educat” en funció de l’objectiu i el destí que es pretengui.

 

També les empreses familiars poden superar el repte i aconseguir que el successor accepti però cal fer-ho amb temps i sabent el que cal fer.

 

* Antoni Bosch Carrera, notari, és professor de la Facultat de Dret de UIC Barcelona. Article publicat el 22 de setembre de 2015 al suplement “+Valor” de El Periódico.