Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Marca de la casa: sense corbata

Enrique Banús

Una altra marca de la casa: sense diners?

 

Fa un any ni a vostè, respectat lector, ni a mi, els noms Tsipras i Varoufakis ens deien res. Ara, el primer ja el pronunciem sense cap problema i del segon, encara que potser no el coneixem massa, sabem que és el ministre d’Economia a Grècia. Sabem que els dos van sempre sense corbata, fins i tot a les reunions europees més conspícues. Ah, i sabem també això: que van a les reunions europees més conspícues per dir fonamentalment que “no”; que ells no permetran que els imposin condicions draconianes per a un nou crèdit internacional o europeu, tot i saber que, sense aquest crèdit, en poques setmanes es quedaran sense poder pagar les despeses. També sabem que aquest plantejament posa molt nerviosos els alemanys –sobretot al ministre d’Economia Wolfgang Schäuble– i tampoc no agrada massa al govern espanyol i a altres governs que han hagut de fer sacrificis no petits per acontentar la Unió Europea.

 

Quin és el problema? Que la paciència s’està acabant i que les dues parts estan sota pressió. Tsipras no té altra cosa que el Govern. És el líder d’un partit absolutament nou, que no ha acumulat ni prestigi (ni desprestigi), que no s’ha fet amb un capital (en part, com a fruit de la corrupció, com els altres partits), que no compta amb una base estable, ni amb una xarxa de relacions establerta al llarg dels anys. Ha guanyat les eleccions perquè ha promès que ja n’hi havia prou de ser humiliats, que aconseguiria que es mantingués el finançament extern sense cessions humiliants. Però va passant el temps, s’apropa l’1 de maig en què Grècia necessita un crèdit fins i tot per pagar els sous dels funcionaris (encara que els optimistes diuen que amb el que tenen podrien arribar fins a finals de maig o fins i tot de juny) i les negociacions no avancen.

 

Segons les últimes enquestes, el seu partit, Syriza, segueix liderant la intenció de vot, amb un 38 % –fins i tot dos punts per sobre del percentatge que van obtenir en les eleccions arran de les quals van acabar formant govern, amb una estranya aliança amb els nacionalistes de dretes–, 20 punts per sobre d’un dels partits “de tota la vida”: el conservador “Nova Democràcia”. Perquè aquests van ser els dos ingredients amb què es va cuinar el triomf: el cansament del que els grecs consideren una humiliació per part de la “troica”, és a dir, les institucions financeres mundials i europees, i l’afartament del bipartidisme (Nova Democràcia i partit socialista) corrupte fins al moll. I, a més, ineficaç.

 

Però el suport a la política del govern sí que s’està erosionant: segons les enquestes, ja només el 45,5 % dels ciutadans pensa que l’estratègia és correcta –enfront del 70 %, només fa dos mesos. I en un país en què un 80 % de la població defensa l’euro, un 56 % veu que la sortida de la moneda única és una opció real, enfront del 35,5 % de febrer. S’està erosionant, doncs, la confiança dins del país. I està augmentant la por: un mal punt de partida. Perquè cap a dins Tsipras i els seus ministres, sobretot el d’Economia, han d’aconseguir èxits. Per això els han escollit. I si es queden sense govern, es queden sense res.

 

Però no sembla que hi hagi bones perspectives. Wolfgang Schäuble, l’important ministre alemany d’Economia, declarava fa pocs dies, després de l’última reunió de l’Eurogrup: “No anem en la direcció correcta; anem pel camí equivocat. No m’imagino com podem arribar a un acord”. El seu cap, l’encara més important Angela Merkel, ho deia de manera més cortès: Alemanya “està preparada per proporcionar ajuda, però sempre a canvi de reformes”. De reformes de veritat, perquè fins ara els grecs han anat presentant un pla rere l’altre, que no es consideren suficients: com un nen que estigués intentant evitar un càstig a força de tàctiques dilatòries. Luis de Guindos, molest, ha afirmat que ja han perdut molt de temps negociant amb Grècia. De falta de respecte parlen altres.

 

Això també té un preu: que no s’arriba a una solució i, a més, va pujant el to de la batalla dialèctica i es van dient frases molt poc amigables. De Varoufakis ja han dit els seus col·legues que és un irresponsable. Es va dir a i després d’una reunió a Riga, el 25 d’abril, que faltaven pocs dies per a un acord. A la reunió afirmava que les negociacions anaven bé… i els seus col·legues treien fum. Després ha afirmat que “tots són unànimes en el seu odi cap a ell i que benvingut sigui aquest odi”.

 

Per què aquest posat? Perquè sap que, al final, no el poden deixar caure; ja ho ha dit Angela: cal fer tot el necessari per evitar que Grècia sigui insolvent. Paraula d’Angela. Que a més es pot recolzar aquesta idea amb arguments ferms: deixar a Grècia sense ajuda suposaria un desastre moral (un cop més, Europa quedaria com qui no sap resoldre els seus problemes; quedaria així davant els seus propis ciutadans… i davant dels Estats Units i de Rússia, sempre disposats a un somriure irònic quan això passa) i un desastre econòmic: hi ha molt capital d’empreses d’altres països invertit a Grècia; mentre existeixi la corda que uneix Grècia amb la resta de la cordada hi ha esperances, encara que siguin vagues, de recuperar una part dels crèdits, potser dins d’algunes dècades; i si Grècia cau, qui serà el proper? La por, per tant, pot fer que Grècia se salvi.

 

Aquesta vegada no serà el respecte històric, la idea que una Europa sense Grècia és quasi com com mitja Europa. En realitat, això va ser el que va fer que fos admesa a les Comunitats Europees el 1981. En realitat, gairebé tots tenien bastant clar que no estava molt preparada. Però Grècia… és Grècia. Així que: a dins! A més, un país petit: no desestabilitzarà res. I després, el 2001, l’euro: amb documents plens d’inexactituds, que no es van detectar. Així que: a dins! A més, un país petit no desestabilitzarà la moneda única. Doncs sí, està desestabilitzant la Unió Europea i la moneda única. Perquè els errors de base no s’han corregit: les reformes necessàries no s’han realitzat, no s’ha combatut eficaçment la corrupció i la tendència a arreglar les xifres. De la història no es viu, es viu amb la història.

 

Per la resta, també per part de la Unió Europea i de les institucions financeres internacionals s’han comès errors. Com tantes altres vegades (vegeu Rússia, vegeu Turquia) s’ha subestimat la importància de l’orgull nacional, sobretot en aquells països que un dia van ser importants o fins i tot un imperi. Encara que fos fa segles, alguna cosa queda. I no és bo trepitjar-lo. Per això, l’actitud de la “troica” a la manera de “jo sé el que has de fer” (actitud que ha caracteritzat no poques vegades, per exemple, al Banc Mundial) fomenta reaccions no sempre saludables. I quan recentment l’elegit Tsipras li va donar un cop de porta al jove i nou President de l’Eurogrup, que passava per allà per saludar i conversar una estoneta, la població el ho va acollir… amb satisfacció i orgull. Mentrestant, la “troica” ha hagut de reduir el seu paper al de tècnics assessors i deixar les negociacions en mans de l’Eurogrup, al qual Grècia pertany: amb això han aconseguit una petita victòria: ja no són fiscalitzats des de fora. Però l’ambient “a dins” està que es pot tallar.

 

Què passarà? É complicat ser profeta. Però la paraula d’Angela és la paraula d’Angela. I segons la premsa alemanya, el 26 d’abril va rebre una trucada d’Alexis Tsipras per demanar-li diners. Què li haurà promès? En tindrà pietat, l’Angela? Seria curiós que, al final, tota la parafernàlia europea es resolgués en unes trucadetes. Però, benvolguts lectors, cal armar-se de paciència. Hi ha Grècia per estona.

 

* Dr. Enrique Banús és professor de la Facultat d’Humanitats a la Universitat de Piura (Perú). President de la European Community Studies Association (ECSA).

 
 
Urbanitat aèria
La casa Europa