Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Sobre l’agraïment

Javier Junceda

S’atribueix a Ciceró aquest bella sentència: “la gratitud no és només és la més gran de les virtuts, sinó la mare de totes les altres”. Pocs sentiments contribueixen tant a la satisfacció i al desencís quan falta. Com en infinitat d’assumptes, és més fàcil detectar la ingratitud, potser perquè és menys freqüent. Per això, l’efecte que provoca el desagraïment és d’una desolació i desil·lusió notables. A qui fem bé i ens ho agraeix amb un gest, per petit que sigui, el volem tenir sempre a prop, cosa que no passa amb el desagraït. Cert que hem de fer el bé sense mirar a qui, però també se sap allò de que ser agraït és de profit.

 

Dies enrere, estava gaudint amb la meva família en una terrassa i se’ns va acostar respectuosament a la taula un captaire a demanar-nos almoina. Mecànicament, li vam dir que no. Als pocs segons, un dels meus fills em va xiuxiuejar a cau d’orella, “Papa, jo li donaré unes monedes, perquè després dir-li que no, ell ens ha dit: ‘gràcies i perdó per demanar’”. Aquest gest de gratitud davant del no-res va commoure al nen… i als seus pares.

 

Ser agraït és, segurament, un dels termòmetres més grans de la qualitat humana. Tots som fills de la gratitud. Per això, el dolor profund que provoca la ingratitud és equivalent al pitjor dels mals, com una complicada cicatriu.

 

El desagraïment també és, com passa amb la drecera o les trapelleries del barrut, un colossal desafiament a la justícia. Qui rep ajuda desinteressada d’algú, no solament ha de correspondre amb gratitud, sinó que contreu un deute moral que li ha de forçar a afavorir a uns altres, en una mena de cadena virtuosa que sens dubte fa del món un lloc molt més habitable.

 

No es dedueix de tot això que la gratitud sigui un grilló o un lligam etern a la persona que ens ha fet el bé. Com és natural, qui ens ha donat suport en un determinat moment és possible que no ho faci en un altre. Però almenys per aquesta vegada li devem el record inesborrable de reconeixement.

 

La Ramona, la persona que va treballar a casa dels meus pares durant tota la seva vida, ajudant generosament a sortir endavant a una família nombrosa “especial”, com es denominen administrativament avui, solia recordar-li a la meva mare: “Senyora, no demani a qui va demanar, ni serveixi a qui va servir”. Es referia a la seva experiència laboral abans d’arribar a casa, on no havia estat tractada de forma adequada per patrones que abans havia treballat com ella en el servei domèstic o que havien passat necessitats. En el seu dia vaig escoltar també relatar al meu pare la peripècia d’un ric terratinent de províncies que, enmig de la guerra civil, es passejava ufanós pel passeig marítim en ple front, amb el seu elegant vestit i barret a joc. Quan va tornar a casa, els seus li van recriminar aquesta temeritat, al que ell va respondre: “No tinc por que em matin, jo no he fet un favor mai a ningú”.

 

Desconec si aquests dos casos responen o no a l’anècdota o són susceptibles de generalització. El que sí que he de manifestar és que m’he trobat amb tots dos en el meu periple vital. I recentment, a més.

 

La gratitud, en fi, no és només un tret d’educació o d’urbanitat: ho és també de profunditat humana.

 

I de ser o no de fiar.

 

* Javier Jucenda és el degà de la Facultat de Dret de UIC Barcelona.

 
 
Els arbres