Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Societat sostenible i canvi de paradigma

Consuelo León

F. W. Taylor en la seva obra Principles of Scientific Management afirmava el 1911 que la família de l’empleat podia posar-ne en risc la productivitat i, per tant, la competitivitat de les empreses.

 

El taylorisme, o el que es va denominar organització científica del treball, va tenir una enorme influència no només en la cultura de les empreses, sinó també a tota la vida social.

 

Aquest corrent ideològic aplicava mètodes científics d’orientació positivista i mecanicista a l’estudi de la relació entre l’obrer i les tècniques modernes de producció industrial, i intentava maximitzar l’eficiència de la mà d’obra així com de les màquines i les eines. La manera d’aconseguir-ho era la divisió sistemàtica de les tasques, l’organització racional del treball en seqüències i processos, fins a arribar al cronometratge de totes les operacions. L’objectiu: l’eficiència. El pagament de primes al rendiment es va convertir en un potent sistema de motivació que encara perdura. Es va suprimir tota improvisació en l’activitat industrial.

 

En l’actualitat, immersos en un fort declivi demogràfic a tot Occident i en el context d’una crisi econòmica de llarg recorregut, cal preguntar-se si el paradigma de la utilitat, tan útil llavors, no deu ser insuficient per resoldre els problemes d’ara.

 

Stefano Zamagni, catedràtic de la Universitat de Bolonya, va estar a la UIC en la II International Conference Family and Society organitzada per l’Institut d’Estudis Superiors de la Família (IESF) i ens va parlar des d’una perspectiva àmplia, de sociòleg amb llarg recorregut, del que ell considera els grans i veritables problemes més enllà de la crisi i ho va fer entrant en els seus fonaments.

 

Com sempre, un problema ben plantejat conté gran part de la solució. Com i on neix el veritable valor, la riquesa, la innovació d’una societat? En determinats processos, en fórmules matemàtiques que meriten en una major eficiència? Sembla que no. Per Zamagni és en la família on es donen el major nombre d’externalitats socials: fertilitat, ingressos per feina, distribució equitativa de la renda, capital humà i social. A més és en aquesta on es donen amb més intensitat els béns relacionals, els que són fruit de la qualitat de determinades xarxes socials, especialment de la família, i la correlació amb la felicitat dels individus és màxima segons l’estudi d’Emma Iglesias, José A. Pena i José M. Sánchez de la Universitat de La Corunya.

 

Tan sols per aquest motiu les polítiques governamentals, una vegada cobertes les necessitats primàries, s’haurien de centrar a augmentar la satisfacció dels individus, la “felicitat interna bruta”, o el que és el mateix: la qualitat de vida de les persones. Quan parlem de temps, de conciliació treball i família, d’horaris, de beneficis fiscals per a la unitat familiar estem recordant aquesta realitat.

 

A més, la família és el millor ministeri d’assumptes socials que hi ha, però socialment està considerada com un captaire. Mentre que Europa (UE-28) destina de mitjana a la família el 2,3 % del PIB, Espanya hi dedica només un 1,4 % del PIB i se situa en el lloc 22è a la UE. De la família, se n’espera el mateix que de la cola: que cohesioni però que no es noti, que no es vegi, que no molesti… però que compleixi el seu paper: cuidadora, educadora, coach, suport econòmic dels individus.

 

Com a paradoxa, i malgrat la seva importància en la sostenibilitat social, se’n destaca  més el paper passiu (unitat de consum) que l’actiu (unitat de producció). Se la caricaturitza com a espai repressiu, fre del desenvolupament professional, especialment en el cas de les dones a causa de la maternitat, contraposant-ne l’existència a l’assoliment de la veritable autonomia i llibertat. A aquest doble prejudici, econòmic i cultural, s’hi afegeix el fre d’una visió de la política que redueix la família a un assumpte privat del qual només me n’interessen les conseqüències, un tema domèstic que no mereix atenció en l’espai públic on es lliuren les grans batalles de la societat. Avui, però, alguns polítics de diferent signe comencen a veure la família com un soci, com un veritable agent de canvi en l’assoliment d’una societat menys conflictiva, més satisfeta, més cohesionada. Per això, la família ha de ser subjecte i no només objecte de les polítiques públiques; protagonista i no espectadora del futur de la societat.

 

* La Dra. Consuelo León Llorente és directora de l’Observatori de Polítiques Familiars, a l’Institut d’Estudis Superiors de la Família (IESF) de la UIC

 
 
Gràcies