Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Tenir cura dels qui curen els altres

Xavier Baró

Hi havia un temps en què es creia que hi havia feines i ocupacions de primera categoria i d’altres que eren merament accessòries i complementàries. Entre d’altres casos, trobaríem la dels docents –“passar més gana que un mestre d’escola”, que diuen– o la dels infermers i les infermeres. Centrem-nos ara en aquests darrers. Un cop d’ull ràpid a l’evolució de la història de la infermeria, l’atenció i la cura vers l’altre evidencien que la realitat és molt més complexa, heterogènia i polièdrica. En plena edat mitjana, la reflexió sobre la cura i l’acompanyament al malalt la feren tant homes com dones, metges o infermers (Humbert de Romans, Tròtula de Salern).

 

Al llarg de l’època moderna, Espanya visqué un veritable “segle d’or” pel que fa als manuals per a infermers, en aquest cas gairebé tots escrits per homes. La Instrucción para enfermeros d’Andrés Fernández (1617) és considerat el primer manual al món sobre les cures en la infermeria. Tot i els avenços que s’han produït, aquests textos conserven algunes idees que segueixen sent reveladores avui en dia, i són un clar exemple d’una dedicació vocacional i esforçada. Mentre els generals dissenyaven batalles, els infermers atenien i estaven amb ferits i moribunds.

 

El panorama canvià de manera lenta però inexorable amb els avenços tecnològics i mèdics de l’època contemporània. Es considerà que no calia que la infermeria fos una tasca professional, i que havia de restar absolutament supeditada a l’acció del metge. S’oblidà en gran mesura la necessària complementarietat entre una i altra ocupació. Però la mateixa contemporaneïtat, les seves grandeses i misèries –guerres, genocidis– i el sentit comú feren repensar aquesta concepció de la sanitat freda, granítica i inhumana (val la pena mencionar els exemples de Nightingale, Henderson i un llarg etcètera).

 

Des del punt de vista d’un profà en la matèria, crec que hauríem de sentir-nos orgullosos d’una sanitat que faci un bon ús dels grans avenços científics i tecnològics però que alhora reconegui sempre la imprescindible tasca sanitària i humana dels qui ens cuiden i atenen quan estem malalts. De fet, el metge i filòsof Arnau de Vilanova (s. XIII-XIV) tenia ben clars aquests preceptes quan redactà el seu Regiment de sanitat a Jaume II, ja fa més de set segles.

 

* Xavier Baró i Queralt és el vicedegà de la Facultat d’Humanitats de la UIC. [Article publicat al Diari de Tarragona, el 24 novembre de 2014]

 
 
Gràcies