Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Una via maldestre

Víctor Pou

Donald Trump està iniciant una guerra comercial perquè una de les seves obsessions consisteix a reduir l’enorme dèficit comercial dels EUA. La Xina suposa el gruix d’aquest dèficit comercial (375.000 milions de dòlars d’un total de 556.000, segons xifres de l’any passat), seguida de la Unió Europea (151.000 milions). El president dels EUA creu que la reducció del dèficit s’aconsegueix a través d’una guerra comercial, però els analistes més acreditats el titllen d’ignorant i coincideixen a afirmar que els seus arguments estan viciats des del començament.

 

Mentre Trump ha declarat que les guerres comercials són fàcils de guanyar, Paul Krugman, premi Nobel d’Economia, li ha replicat que les guerres comercials poques vegades són bones i no són en absolut fàcils de guanyar, especialment si un no sap què fa, i al final gairebé tots hi acaben perdent. Per la seva banda, Martin Wolf, prestigiós columnista del Financial Times, acaba d’escriure que “el líder del país més poderós del món està demostrant amb la seva guerra comercial que és un ignorant perillós; si la seva guerra comercial arribés a generalitzar-se podria significar una enorme reducció del comerç internacional que perjudicaria tothom”.

 

Aranzels a l’acer i a l’alumini

 

Trump ha iniciat aquesta guerra amb la imposició d’aranzels a l’acer i a l’alumini procedents de la Xina, Europa, el Canadà i Mèxic. Però sembla que no s’adona que l’acer i l’alumini són mercaderies intermèdies, és a dir, mercaderies utilitzades com a materials per produir altres coses, algunes de les quals han de competir al seu torn als mercats mundials. La fabricació de cotxes i altres productes de consum duradors s’encarirà, cosa que significa que els EUA en vendran menys i qualsevol augment d’ocupació que s’aconsegueixi en els metalls primaris es veurà contrarestat per la pèrdua en altres sectors al llarg de la cadena.

 

Sembla que ignora, també, que més de dos terços del comerç mundial tenen lloc a través de les denominades cadenes de valor que creuen fronteres durant el procés de producció. De tot això resulta que el típic producte xinès que importa els EUA conté molt valor afegit procedent d’altres països, a més de la Xina. En el cas d’ordinadors i material electrònic, menys de la meitat del valor afegit en les exportacions xineses procedeix d’aquest país. L’exemple clàssic és el de l’iPhone, que està fabricat a la Xina, però en el qual la feina i el capital xinesos representen un petit percentatge del preu final.

 

L’estratègia negociadora de Trump, si és que se’n pot dir així, no respecta aliances ni aliats. Consisteix a sotmetre els seus interlocutors a una pressió contínua i al mateix temps confusa, amb l’objectiu que redueixin voluntàriament les exportacions en negociacions fantasmagòriques que es tanquen i s’obren al compàs de les amenaces de Washington. És un modus operandi xantatgista al servei de plantejaments proteccionistes i del famós lema: “America first”.

 

L’FMI ​​ja ha advertit sobre la primera conseqüència de les tensions comercials entre els EUA i els seus principals socis comercials. Ho ha fet amb paraules contundents: “L’escalada de mesures proteccionistes iniciades pel govern Trump constitueix la principal amenaça per a l’economia mundial”. El creixement continua sent robust (3,9%) però l’impacte de la guerra comercial podria significar la reducció d’un 0,5% de creixement el 2020.

 

Una ocupació de cada set

 

La UE, primera potència comercial mundial, ha de mantenir-se ferma davant de les intemperàncies de Trump. A Europa, una ocupació de cada set depèn de l’exportació i les cadenes de valor funcionen regularment entre Estats membres de la UE (per exemple, aportació de productes manufacturats intermedis espanyols o francesos a exportacions alemanyes). De fet, més de 600.000 pimes europees exporten mercaderies i serveis a la resta del món, cosa que suposa un terç del total venut a l’exterior. A més a més, la UE és el màxim inversor mundial (44% del total) i constitueix la principal destinació de les inversions estrangeres directes (36%). Els tractats comercials de nova generació que la UE ha negociat recentment –Corea, Canadà, Japó– inclouen inversions, imbricació del sector serveis en el comerç de mercaderies, model social i mediambiental, així com cadenes de valor industrial global amb peces fabricades en diferents països. Es tracta d’un enfocament modern cada vegada més interdependent i no merament tarifari. Per fortuna, el 70% de les exportacions espanyoles tenen com a destinació principal el mercat interior de la UE, que actua com a paraigües comercial davant perills exteriors.

 

Trump és un líder populista volàtil i imprevisible, però és el primer mandatari de la nació més poderosa del planeta. Té molt mala opinió sobre la UE. Ha declarat que es tracta d’un “projecte fallit” i que és “un enemic comercial”. Davant aquesta situació, la UE i els seus Estats membres, inclòs Espanya, han de prendre bona nota de tot això, trampejar junts la situació, procurar temps millors i defensar interessos legítims.

 

* Víctor Pou és professor de la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials (UIC Barcelona). Article publicat a El Periódico de Catalunya.

 
 
Gegants