Vent en popa a tota vela

Les noves tecnologies de la informació i de la comunicació en la societat actual estan adquirint un domini inimaginable en les nostres vides. La qüestió és: ¿Naveguem o ens ofeguem en el món digital? Seré sincera: a mi, que tinc divuit anys, em resulta difícil navegar-hi sense ofegar-me. Perquè navegar pel mar tecnològic no és una tasca fàcil. M’explico.

Quantes vegades obrim l’ordinador per respondre un correu electrònic i acabem responent o buscant qualsevol altra informació? Quan fem servir un dispositiu electrònic per comunicar-nos o informar-nos, sovint no som conscients que serem “bombardejats” d’informació que ens dissuadirà del nostre objectiu inicial d’utilitzar aquest dispositiu.

No sé a vosaltres, estimats lectors, però a mi em resulta massa fàcil estar amb persones estimades i agafar el mòbil per enviar un missatge ràpid de WhatsApp i acabar passant-me hores divagant per Instagram fent likes a persones que ni conec i oblidar-me de les persones que m’envolten en el temps present.

Aquest exemple il·lustra clarament que les xarxes socials ens acosten a les persones llunyanes mentre que ens allunyen de les persones properes. I quan hem entrat en aquest bucle viciós d’anar-nos ofegant a poc a poc al mar, és difícil sortir a la superfície per tornar al temps present i real i no quedar-nos al digital o fictici.

Aquest fet és comú en la nostra societat, però em sembla necessari tenir present les implicacions que comporta entrar en aquest bucle i bregar-hi.

Perquè és un fet —acceptem-ho—: les aplicacions ens roben hores de son, d’estudi, de moments i de vida. Per ventura la vida no són moments i mentre ens trobem submergits en la nostra pantalla en perdem uns que mai, mai, no tornaran?

No tot és negre, és clar; també hi ha blancs i grisos. Les noves tecnologies ens ofereixen la possibilitat de tenir al nostre abast tot tipus d’informació i comoditats. Això és bo. Tanmateix, hem de recordar que som persones i no podem reduir la nostra existència a allò merament digital. No podem renunciar a una humanitat més humana ni oblidar la nostra intimitat i autonomia. Hem d’establir un equilibri entre els dos mons —el digital i el real—, buscant navegar amb precaució, calculant els passos a fer en cadascun, i sense sobrepassar uns límits que em sembla lògic que existeixin.

I és que anar-nos-en a la deriva no és —no pot ser— una opció. Implica naufragar, i ens podríem enganxar els dits.

Així que recordem que som els capitans de la nostra vida i està a les nostres mans portar bé la nau en aquest mar digital. I el capità ha de saber què és important i què no. No val caure en aquest bucle.

Perquè nosaltres tenim el timó del nostre vaixell, ningú més.

* Adriana Muñoz García és alumna de 1r del grau en Humanitats i Estudis Culturals.