Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Vers una nova espècie humana?

Josep Argemí

Quan em disposava a escriure aquest article sobre transhumanisme vaig llegir a la premsa que el Regne Unit autoritza la investigació genètica sobre embrions humans. Aquesta és una de les baules que enllacen els diferents instruments sobre els quals s’articula la filosofia del transhumanisme.

 

Va néixer a la dècada dels 40, si bé el concepte com a tal ja havia sorgit del filòsof Huxley (no Aldous sinó Julian), quan el 1998 el filòsof anglès Nick Bostrom va fundar l’Associació Mundial Transhumanista que postulava que calia anar cap a una millora de l’espècie humana, de la mà de l’enginyeria genètica, la nanotecnologia, la robòtica i la intel·ligència artificial. Aquest pensament, que a priori sembla ciència-ficció i que ha estat l’argument de nombrosos films d’aquest gènere –Gattaca; Jo, Robot i uns quants més–, ha agafat impuls arran d’alguns personatges destacats com Ray Kurzweil, enginyer de Google i inventor d’alguns dels invents tan difosos com l’OCR (reconeixement de caràcters per escanejar documents, sintetitzadors de veu, música MP3, etc.), que ha posat fil a l’agulla amb iniciatives tan audaces com l’anomenada Singularity University, un think tank interdisciplinari que reuneix periòdicament experts de tot el món per apuntar possibles vies per avançar en la idea transhumanista.

 

L’objectiu final és aconseguir éssers posthumans, un pas evolutiu de l’espècie humana, més intel·ligent, més capaç de prendre les millors decisions, sense les limitacions actuals relacionades amb l’envelliment, la discapacitat i la malaltia. Individus que amb les modificacions genètiques oportunes no envellissin (o ho fessin molt més tard i en condicions millors) i fossin superiors en tot respecte de l’home actual. Serien el que la ciència-ficció denomina ciborgs, meitat home, meitat màquina.

 

Des del punt de vista ètic, l’ús de la tecnologia i la biologia per corregir malalties i millorar les possibilitats de l’ésser humà no només no és qüestionable sinó més aviat digne de ser estimulat: la malaltia i la discapacitat no són desitjables, i tot esforç per solucionar-les és encomiable.

 

Les objeccions són en el fet de voler modificar el patrimoni genètic per “millorar” (o no) l’ésser humà transformant-lo en “una altra espècie” superior. Aquí els conceptes de dignitat i de conservació de l’ésser humà entren en joc de manera decisiva. I no només en el sentit d’un conservadorisme que s’aferraria a l’home actual com un ésser acabat, incapaç d’evolucionar, sinó principalment en les possibles desigualtats entre els humans i els posthumans que, com apunten alguns films clàssics, donarien lloc a diferents formes d’esclavitud de les minories que accedirien a poders superiors i això sotmetria la resta de la humanitat.

 

Certament, hi ha experts en intel·ligència artificial i en enginyeria genètica que continuen pensant que aquesta realitat és encara molt lluny o potser no arribarà mai tot i els avenços de la ciència. Tanmateix, el sol fet que algunes ments privilegiades hi pensin i facin passes en aquest sentit produeix cert neguit i notícies com la que esmentàvem en començar ens indiquen que alguna cosa es mou. Jo prefereixo pensar que pel camí aniran quedant èxits que faran més capaços els discapacitats i menys malalts els que pateixen ara processos incurables. Però algú ha de vigilar que ningú s’extralimiti i no sigui capaç de dominar-nos a la resta. Al cap i a la fi tenim experiències similars quan, tot i ser capaços de destruir el món amb bombes atòmiques, de moment no se n’ha llançat cap. Encara que sigui només la por de l’autodestrucció el que frena els poderosos…

 

* Josep Argemí és catedràtic de Pediatria i director de l’Institut  d’Estudis Superiors de Bioètica, de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Rector emèrit de UIC Barcelona.